Cerca de crítiques

Enquesta

Melodies basques

24/10/2017 |

 

Programa: Miren Urbieta Vega

Lloc i dia:Capella de Santa Àgata

El LIFE Victoria està recuperant per a alguns concerts de la seva cinquena edició la Capella de Santa Àgata, escenari dels primers anys del festival, i allà vam gaudir el passat divendres 20 d’octubre d’un recital centrat en la cançó basca, amb compositors del segle XX (Jesús Guridi, Andrés Isasi i Pablo Sorozábal) i del segle XXI (Manuel García Morante, Antón García Abril i Félix Lavilla). Els intèrprets van ser la soprano Miren Urbieta Vega, el pianista Rubén Fernández Aguirre i l’actor Jordi Bosch.

Paga la pena aturar-se en un programa tan ben construït. Les cançons de Guridi ens van retornar les “versions originals” de les seves ben conegudes Diez melodías vascas; aquesta obra orquestral parteix de cançons populars, de les quals vam escoltar-ne quatre, harmonitzades pel compositor. D’Isasi vam escoltar altres quatre cançons, en aquest cas escrites a partir dels seus propis poemes, i la primera part acabava amb quatre cançons més de Sorozábal, una selecció dels seus Siete Lieder sobre textos de Heine. Com bé sabem, un dels poetes més importants en el Lied. Tres compositors, tres maneres d’acostar-se a la poesia. La segona part del concert estava carregada d’implicacions emocionals: quatre cançons de Lavilla, professor de Rubén Fernández Aguirre; quatre cançons de García Morante dedicades a Lavilla, que a més s’estrenaven en aquest concert (excepte per una preestrena que vam tenir ocasió de viure la tarda anterior), en tots dos casos harmonitzacions del ric patrimoni popular basc, i tres cançons de García Abril, Tres nombres de mujer, dedicades a Fernández Aguirre, amb poemes de Blas de Otero, Bernardo Atxaga i Angela Figuera Aymerich.

La veu de Miren Urbieta Vega va omplir la Capella, segura, bella i ben projectada ja des de la primera nota, expressiva. En algunes peces no es va arribar a entendre com caldria els textos (per si és necessari l’aclariment, em refereixo a les cançons en espanyol, difícilment podria opinar sobre la dicció en les cançons en euskera); donat que un actor amb tanta experiència com Jordi Bosch també va pecar en ocasions de dicció poc clara, potser podem atribuir aquesta circumstància a una “manca d’entesa” amb l’acústica de la sala; en canvi, el diàleg de Fernández Aguirre amb la sala va ser més fluid que el dels seus companys. En conjunt, el recital va tenir un molt bon nivell, cantant i pianista es van entendre perfectament i Jordi Bosch, amb la seva solvència habitual, va contribuir a subratllar les paraules dels diferents poetes.

És inevitable destacar Ala baita entre les cançons de Guridi, la preciosa segona Amorosa de les esmentadas Melodías, tot i que aquesta cronista s’hagués estimat més una versió menys expansiva. O l’encant tan especial de les cançons d’Isasi, per exemple Canto a la Virgen, interpretada, ara sí, amb recolliment, o Diligencia en el camino, amb el so agredolç dels picarols. Les cançons de Sorozábal ens proposaven un exercici sempre interessant: escoltar una lectura infreqüent de poemes de Heine cèlebres per les versions de Schumann, tenint en compte a més que Sorozábal parteix (segons les traduccions disponibles al català de l’euskera) de versions relativament lliures de l’alemany original; en aquest “experiment” mereix una menció especial la interpretació de Lotoren lorak (Die Lotosblume). Encantadores també pel seu gust popular però alhora refinat, les harmonitzacions de García Morante i Félix Lavilla, tant, per exemple, la divertida Adizan Gabriela del primer, interpretada amb intenció, com les delicades Anderegeya (l’acompanyament evocava per moments un quadre puntillista) i Loa-loa del segon, on Miren Urbieta va lluir mitges veus. Les tres cançons de García Abril mostraven una altra cara de la cançó, sofisticada i de concepció concertística, amb paper molt protagonista per al piano; Ainhoa va ser una preciosa mostra d’aquesta altra manera d’entendre el gènere.

El concert va començar com havia acabat, amb Guridi, ja que la propina va ser la Romanza de Mirentxu (Goizeko eguzki argiak) de l’idilio vasco del mateix nom, però havia tingut una prèvia molt pianística la tarda anterior. Dins de l’habitual programació paral·lela del LIFE es va fer el col·loqui “El piano en el Lied“, amb Manuel García Morante, Rubén Fernández Aguirre i Francisco Poyato. Ja que un dels punts que es va tractar és el poc cas que fem tots plegats (programadors, conservatoris, públic, crítica… fins i tot els cantants!) al piano, no està de més dedicar-li unes línies al debat, aturant-nos en una idea que va aparèixer diverses vegades durant la xerrada: la necessitat d’entendre el Lied com a música de cambra, començant pels propis intèrprets. Per una banda, els pianistes; Francisco Poyato recordava amb humor com en els seus temps d’estudiant, quan acompanyava cantants, “el text li feia molta nosa”, perquè s’acostava a les peces des d’una visió purament musical. La seva relació amb els textos va canviar durant la seva formació a Àustria, i això va canviar també la seva relació amb els cantants: “El que ens diferencia és el que ens complementa”. Per la seva banda, Fernández Aguirre, que per la seva implicació amb el món coral des de petit ha viscut amb naturalitat una relació estreta entre veu i piano, explicava que encara hi ha molts cantants que tenen problemes per associar-se amb els pianistes, mantenint-se en un pla de superioritat que dificulta la feina en comú (o, directament, fa que la relació professional acabi). I això, per què? potser perquè els conservatoris, tradicionalment, han orientat els estudiants de piano cap al concert com a solista, donant a entendre de manera subliminar que aquesta és l’única opció possible per a un bon pianista. Igualment van estar d’acord tots tres pianistes que el Lied és una excel·lent escola per a cantants i pianistes i que els enriqueix com a professionals també quan es dediquen a d’altres gèneres musicals. No va faltar, però, l’optimisme, les coses canvien ni que sigui a poc a poc, així que ens quedem amb aquest esperit positiu.

I ja que parlem de pianos: el recital a la Capella de Santa Àgata va “reestrenar” el piano de Victoria dels Àngels, un cop restaurat després de tants anys de no fer-lo servir.

Sílvia Pujalte
Núvol