Cerca de crítiques

Enquesta

El cas Trifonov

10/10/2017 |

 

Programa: Daniil Trifonov

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

 

A partir d’aquell moment, el nom de Trifonov va anar difonent-se i consolidant-se com un dels grans pianistes de la seva generació, amb conbtracte exclusiu amb Deutsche Grammophon. Actualment compta amb 26 anys i a Barcelona hem tingut la sort de poder gaudir-lo i l’oportunitat de seguir de ben a prop la seva trajectòria gràcies a una presència constant als escenaris de la capital catalana. Aquest seguiment constant permet observar de ben a prop l’evolució d’un pianista extraordinari i afortunadament confirma moltes de les característiques assenyalades inicialment.

La precisió en la pulsació, la bellesa del so i la varietat de colors que Trifonov extreu del teclat van emergir amb força en la primera peça del darrer concert a l’Auditori de Barcelona: les Variacions sobre un tema de Chopin, de Frederic Mompou. Una obra ideal per iniciar un viatge pel llegat de Frédéric Chopin a través de la mirada d’altres compositors a qui va inspirar.

Amb l’obra de Mompou, tot un detall de programació digne de subratllar, el pianista rus va mostrar el vessant més íntim, mimant, però amb precisió quirúrgica, la pulsació i les dinàmiques i trobant amb naturalitat aquell perfum impressionista característic de Mompou gràcies a la flexibilitat i subtilesa del seu toc. Les variacions més virtuosístiques no plantegen cap problema a un pianista dotat d’una tècnica i facilitat excepcionals. És tanta la facilitat que es pot arribar a confondre amb exhibicionisme vacu, però personalment no trobo mai superficialitat en els seus plantejaments tot i un cert preciosisme.

La prova la vam trobar en les Variacions sobre un tema de Chopin, de Rachmaninov  que va ser el punt àlgid del recital. Amb aquesta obra i amb aquest compositor Trifonov se sent en el seu ambient i la familiaritat amb el llenguatge es percep immediatament. A més, es tracta d’una obra que li permet lluir una dualitat molt característica del jove pianista, que pot passar de l’èxtasi a la desesperació en un compàs. Aquesta dualitat entre l’àngel i el dimoni que sembla portar dins es tradueix en el so així com en la seva gestualitat, cada vegada més continguda però molt expressiva de manera natural. En aquesta obra, que va tancar la primera part, Trifonov va surar pels passatges més vertiginosos amb la precisió en l’articulació i la profunditat de discurs dels genis del teclat.

Entre les obres de Mompou i Rachmaninov, Trifonov va desgranar peces ad hoc de Schumann (Carnaval), Grieg, Barber i Txaikovski, en el que per a qualsevol altre pianista seria pràcticament un programa complet. Però en el cas de Trifonov mai és així. Els programes proposats pel pianista rus són exigents i esgotadors, tant per a ell com pel públic, de tal manera que quan s’arriba al final la sensació de comunió en assolir l’objectiu, tant des d’un punt de vista físic com artístic, acostuma a ser catàrtic.

Ho va tornar a ser en aquesta ocasió, tot i que la segona part no va assolir el grau d’excel·lència de la primera. I no perquè Trifonov baixés el nivel, sinó perquè obres com la Sonata núm. 2 de Chopin té una complexitat estructural i requereix una maduresa que, possiblement, al jove pianista li manca i que, per exemple, a Sokolov, que la va interpretar al Palau, li sobra. Per moments, semblava que Trifonov es deixava portar per les delícies esquitxades aquí i allà, que es perdia en el detall i perdia el fil del discurs, buscant i trobant una bellesa seductora però a la que li faltava pes, senzillesa i profunditat.

Temps al temps, però la profusió de colors, de matisos i d’idees queva exhibir de nou Daniil Trifonov permet ser testimonis de la gènesi d’un monstre del teclat.

Antoni Colomer
Núvol