Cerca de crítiques

Enquesta

Àngels negres al Palau

9/10/2017 |

 

Programa: Cuarteto Quiroga

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El Cuarteto Quiroga va obrir el cicle Palau Cambra amb un concert memorable. El popular quartet de Schubert “la Mort i la Donzella” complementava Black Angels, de George Crumb, un clàssic del segle XX que marca el començament d’una temporada amb una engrescadora presència d’obres contemporànies. 

Un micròfon solitari a l’esquerra dels faristols presagiava un discurs previ al concert, i així va ser: flanquejada per Joan Oller, la presidenta del Palau, Mariona Carulla, va sortir a l’escenari per comunicar la posició de la institució respecte les accions violentes del dia anterior, 1 d’octubre, i anunciar que la sala romandria tancada durant l’aturada general convocada per l’endemà. En un dia ple d’actes cancel·lats, ens podríem preguntar si tenia sentit seguir amb el concert programat mentre a fora s’escoltaven els crits dels qui es manifestaven davant la Jefatura Superior de Policía, situada tot just a cent metres de distància. Doncs sí, i tant que en tenia de sentit. L’art, i per tant la música, és una poderosa eina de reflexió, i això en aquests temps ens cal més que mai.

L’atzar va voler que el programa d’aquest concert, amb Black Angels com a obra principal, fos especialment adient a les circumstàncies de la jornada. George Crumb va escriure aquest quartet subtitulat “Tretze imatges provinents de la terra fosca” i datat in tempore belli, com a resposta a la guerra del Vietnam. Es tracta -diu Crumb- “d’una mena de paràbola sobre el nostre món turbulent” en la que se’ns presenta l’etern conflicte entre el bé i el mal per mitjà de múltiples simbolismes com ara l’ús dels números 7 i 13, o el so antinatural dels instruments amplificats electrònicament. És important notar que al final de l’obra el conflicte resta obert i que Crumb defuig la visió maniquea en superposar ambiguament les referències al bé i al mal, suggerint que no són entitats independents absolutament oposades. Per tot això, Black Angels es pot considerar una obra de rabiosa actualitat, amb un significat que tots podem sentir proper, sigui quin sigui el conflicte que tinguem en ment (malauradament avui dia n’hi ha per triar i remenar) i especialment indicada per al passat 2 d’octubre, tal com va subratllar el violí segon dels Quiroga, Cibrán Sierra, al presentar l’obra.

El Cuarteto Quiroga és sens dubte una de les formacions de cambra més interessants del moment. Al marge de les seves qualitats musicals, l’amplitud i diversitat del seu repertori (que abasta des de Bach fins a Kurtág o Reich) els distingeix d’altres excel·lents quartets. No tothom s’atreveix amb Black Angels, i és que més enllà de l’extrema dificultat tècnica de la partitura, els músics estan obligats a trencar el sobri ritual que caracteritza els concerts de cambra tot cridant, fent sorolls i alternant constantment els seus instruments amb gongs, maraques o gots d’aigua fregats amb els arcs. Els membres del Cuarteto Quiroga es trobaven ben a gust amb aquestes atribucions addicionals, només calia veure la contundència amb que Helena Poggio puntuava al gong les aparicions del dies irae, o la convicció amb la que tots ells comptaven de l’u al tretze en hongarès o japonès. Durant els vint minuts que va durar l’obra el públic va quedar atrapat per la seva intensitat i la magnífica interpretació que en van fer els Quiroga.

L’avantguardista quartet de Crumb fou precedit pel popular Quartet n.14 en Re menor D810 de Schubert, subtitulat “La mort i la donzella”. L’aparellament no era casual, ja que Crumb cita el tema del segon moviment d’aquest quartet, que Schubert va prendre de la seva cançó homònima -la referència a la visió romantitzada de la Mort, que en la cançó es presenta a la Donzella com a amiga, és una altra mostra de l’ambigua relació entre el bé i el mal que proposa Crumb-. Precisament fou en aquest segon moviment on els Quiroga van excel·lir més, amb un delicat equilibri instrumental d’efecte colpidor.

Que el concert s’anunciés sota el títol de “La mort i la donzella” denota la poca confiança que es té en la capacitat de seducció del repertori contemporani. Black Angels no és una obra bonica ni agradable, no ho pot ser. Tanmateix, la resposta entusiasta del públic demostra que els programadors farien bé de confiar en el criteri dels espectadors i arriscar-se més amb el repertori. La meva experiència em diu que quan es prioritza la qualitat per damunt dels noms i es proporciona al públic les claus per entendre les obres (magnífica en aquesta ocasió l’explicació que en va fer Cebrián Sierra) el repertori contemporani té tant d’èxit com el canònic. I es tracta, al cap d’avall, de la música del nostre temps.

Elio Ronco i Bonvehí
Núvol