Un Verdi que es mereixia més. El minimalista i pla muntatge Un ballo in maschera a càrrec d’Eric Boussard, amb vestuari de Christian Lacroix, que va obrir la temporada del Liceu es va salvar per la magnífica actuació de Piotr Beczala i Carlos Álvarez. El tenor i el baríton van elevar el to líric i dramàtic d’una funció marcada per la tensió política que viu Catalunya, reflectida amb notables absències a la llotja. La direcció musical de Renato Palumbo, passada de decibels que sovint tapaven els intèrprets, i la mediocritat de la resta del repartiment, llevat d’Elena Sancho-Pereg, no va ajudar a millorar el resultat d’una producció en què el cor de la casa i l’infantil d’Amics de la Unió van dur a terme amb correcció les seves prestacions.
Aquesta no té res a veure amb la contestada però encertada proposta de Calixto Bieito l'any 2000
Res a veure amb la contestada i encertada proposta de Calixto Bieto del 2000 ambientada als lavabos del Congrés. En aquesta visualment fosca versió de Boussard, orientada a potenciar el perfil psicològic dels personatges d’una trama amb triangle amorós entre conspiracions per assassinar el protagonista, és patent la falta de nervi escènic. Per això van ser els cantants mateixos els que l’hi van donar amb una decidida implicació que va arrencar ovacions després d’algunes de les intervencions a les àries i duos de més intensitat d'aquesta òpera de maduresa del compositor de Busseto.
ÍDOL DEL GRAN TEATRE / Beczala, encarnant amb elegància Riccardo, governador de Boston on es va haver de traslladar l’ambientació de l’obra per les pressions de la censura, va donar resposta a un rol que exigeix un desplegament de tots els matisos de l’arc vocal. La bellesa del seu immaculat timbre i la seva clara dicció van tornar a conquistar un teatre que l’ha adoptat com un dels seus ídols. Des de la primera i ja aplaudida ària La rivedrà nell’ estasi, el tenor va compondre una actuació impecable en la seva desena d’intervencions, entre les que va destacar el duo amb Amèlia Teco io sto del segon acte, ple de sensible apassionament, o el final en què, ja ferit, canta a la puresa de la seva estimada, la dona del seu secretari i amic a qui també però si Beczala va passejar la seva elegància per les taules, Álvarez (Renato), paradigma del baríton verdià, va demostrar que quan ell surt a escena puja el preu del pa de la dramatúrgia. Aplaudit en la seva primera ària, va provocar el deliri amb la incisiva Eri tu che macchiavi quell’anima, en la qual es queixa amb amargura per la traïció de Riccardo.
Keri Alkema (Amèlia) va estar lluny d’equiparar-se als altres dos protagonistes. Va començar dubitativa, dins l’atmosfera tenebrosa de la seva trobada amb Riccardo, però va créixer en els duos i el punyent lament final, tot i que no va convèncer. El mateix s’ha de dir de Dolora Zajick (Ulrica), la sola presència de la qual marca, encara que estigui en hores baixes, el dibuix de la bruixa endevinadora. Va ser estupenda l’actuació de l’ascendent Elena S
NOMÉS DOS CONSELLERS / El muntatge, assentat en la il·luminació i en un vestuari que barreja l’estètica de l’època amb la de l’actualitat, només serveix per fer còmoda la feina dels cantants. Detalls com el del figurí penjat a l’escena Ecco l’orrido campo i el ridícul Ferrari de joguina no aporten res especial. Tot plegat no va restar glamur a l’estrena, amb només dos consellers, Lluís Puig i Dolors Bassas, representants del món bancari (Banc de Sabadell i BBVA) en un moment de crisi i personatges del món de la faràndula. Un començament de temporada amb incògnites, però amb l’estímul que sempre suposa escoltar la música de Verdi.
Agenda
Crítiques
