Cerca de crítiques

Enquesta

Inauguració en català

25/9/2017 |

 

Programa: Beethoven: Novena simfonia

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Novena simfonia de Beethoven.  

Núria Vilà, soprano. Jordi Domènech, contratenor. David Alegret, tenor. Carles Pachón, baix. Lieder Camera. Cor de Cambra de Granollers. OSV. James Ross, director.  

Teatre de La faràndula de Sabadell. 22-9-17.

 

La Simfònica del Vallès manté la seva tradició d’oferir anualment la Novena simfonia de Beethoven fins al 2024, bicentenari de l’estrena de l’obra. Aquesta temporada 2017-18, que va començar el passat divendres, ha servit per obrir un curs que a Sabadell convocarà al públic fins a set ocasions.

La Novena d’enguany encetava la titularitat de James Ross i proposava per designi seu la substitució de la mezzosoprano per un contratenor. Un encert. En una particel·la poc agraïda més enllà de la melodia, Jordi Domènech va corroborar que aquesta corda, no prevista evidentment per Beethoven però de tessitura equivalent, dota de major presència al quartet solista. Al seu costat i en un equip ben resolutiu el tenor David Alegret, el baix-baríton Carles Pachón i la soprano Núria Vilà afermaven una progressió esplèndida tècnicament i van configurar l’equip més rodó de les darreres Novenes escoltades a l’OSV.

Cantada en català

No menys lloable va ser la tasca del sabadellenc Lieder Camera i del Cor de Cambra de Granollers, puntals de les formacions vocals catalanes, molt acurades en la dicció en català a partir de l’exquisida traducció de Joan Maragall de l’ Oda a la joia de Schiller. El seu cant intens –puntualment estrident en les sopranos- desplegava emotivitat i cohesió. A més, la distribució estereofònica per l’escenari i la sala va generar un efecte d’immersió tan sorprenent com infreqüent en les realitzacions d’aquesta obra.

A l’americana, ma non troppo

Del plantejament de Ross cal destacar una lleugera tendència americana en el so, brillant i proteic, amb tutti contundents que, sense efectisme, tendien a un dramatisme i èpica de volums sonors considerables. Al marge de detalls puntuals i el treball dialèctic entre famílies instrumentals, entre els encerts cal citar l’atenció a les trompes, el caràcter germinal de la coda del primer moviment, el contrast de tendresa i esperança del trio de l’Scherzo o el fraseig en arc de l’Adagio. No obstant, el temps dut en aquest darrer comprimia el moviment quasi en un andante incòmode de paladejar tot i ser, juntament amb el Finale, els dos segments més ben preparats.

Igualment cal referir alguns plans sonors desdibuixats o l’articulació de passatges en les cordes, la manca de subtilitat en algunes transicions, especialment als dos primers moviments. Tot plegat, però, justificable en l’assimilació no immediata dels nous preceptes a assumir del nou titular i per l’insòlita circumstància que mitja OSV era a Abu-Dhabi per compromisos professionals. Les vacants les van ocupar joves músics amb resultats estimables com el de la primera oboè.  

Com a pòrtic i entre moviments els Brincadeira, grup percussionista també distribuït estereofònicament, van oferir unes improvisacions amb tambors amalgamant la cerimònia tradicional del concert i el virtuosisme musical urbà. Aquest va ser un experiment propi de l’OSV però d’una intencionalitat performativa més eficaç sobre el paper i en l’espectacularitat sonora i tècnica que en la correlació amb la simfonia.

Concert a Barcelona

És habitual que els concerts de l’OSV dins la Temporada al Palau presentin algunes variacions –i enriquiments- absents a Sabadell. Aquest fet sovint rau en qüestions pressupostàries –drets, lloguer de partitures, assaigs i actuació- d’un mateix programa que dificulta repetir íntegrament el concert. En aquesta sentit es pot justificar la inclusió del Concierto para piano, batucada y orquesta “Al límite” de Ricardo Llorca amb les insercions dels Brincaderia i la feridora ruptura de la Novena repartida en les dues parts. De resultats semblants en el planter instrumental i vocal en la simfonia a Sabadell, la fantasia germinada a l’ombra reivindicativa del 15-M participava d’un esperit ja present en el vestuari de carrer dels músics: una subtil reivindicació, acord al context polític actual preeminentment cívic i també festiva per les Festes de la Mercè i els no menys significatius 30 anys de vida de l’OSV.

Musicalment l’obra de Llorca contagia força rítmica i transita per un neoromanticisme, puntuals jocs minimalistes i una estructura en tres parts on el piano –amb Rosa Torres Pardo-, malgrat quedar ofegat pels embats de la percussió, també pren protagonisme a solo. L’elaboració d’una bonica melodia – de regust folk, ritmada per les timbales en mezzoforte i piano- es pot comptar entre els moments encisadors d’una partitura amb reminiscències de llenguatge cinematogràfic.

Un apunt que James Ross pot desconèixer però que algú hauria d’haver-li comentat: la Novena s’ha cantat en català al Palau en anteriors ocasions. 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell