Cerca de crítiques

Enquesta

Un Bach imperial

1/9/2017 |

 

Programa: Isabelle Faust

El programa en aquesta ocasió, titulat Bach-Akademie, focalitzava la seva atenció en les obres concertants per a violí de Bach. Faust va estar immillorablement acompanyada: la Akademie für Alte Musik Berlin (AKAMUS) ni més ni menys, un sòlid conjunt amb una trajectòria de referència mundial al llarg dels seus vint-i-cinc anys de vida. Els ingredients eren magnífics, immillorables, només calia barrejar-los bé. L’únic condicionant que va plantejar certes dificultats va ser l’acústica de la “Riesensaal” o “Sala dels gegants”, una esplendorosa estança barroca del Palau Imperial d’Innsbruck impregnada de l’esperit de l’emperadriu Maria Teresa, però amb unes reverberacions poc favorables per a la claredat que exigeix el complex teixit contrapuntístic bachià.

El programa s’obria amb una interessant Ouverture núm. 2 en la menor per a violí, reconstrucció de la versió original, tot i que molt menys habitual que la més comuna suite en si menor per a flauta. A excepció d’una Badinerie de tempo excessivament ràpid, van ser dos els elements que va posar en valor el conjunt alemany: una admirable elegància des de la ouverture i un refinament i versatilitat esbalaïdora per recórrer les tortuositats de la polièdrica suite. Tot sortejant els reptes sonors –més ostensibles en els passatges fugats–, l’austeritat i precisió en la direcció del concertino Bernhard Forck és admirable i el resultat assolit està a l’abast de molt pocs. A subratllar la superba administració de les dinàmiques a la primera Bourée i la magnífica solidesa del continu –que va haver de lluitar amb les condicions sonores– en la Sarabande, per sobre del qual va sobresortir el lirisme seductor de Faust. Per la seva banda, la violinista va revelar-se com una solista única, exhuberant en la seva expressivitat i rigorosa en el seu concepte: només d’aquesta manera hom pot disposar-se a recórrer els laberints d’un llegat que amaga la sagristia de la música occidental. L’astoradora tècnica i agilitat interpretativa de la violinista alemanya es posa al servei sempre d’una subtilesa i maduresa úniques. Així va ser durant la suite orquestral i més encara en el Concert per a violí en mi major que va tancar la primera part, on es va aconseguir major claredat en els plànols sonors. A través d’un fresc i enèrgic allegro, d’una minuciositat reveladora a l’andante central i d’una majestuosa projecció a l’allegro assai.

La segona part va començar amb una excepcional lectura del Concert per a violí i orquestra en la menor, amb una AKAMUS vigorosa des del primer moviment fins a l’últim, afavorit en aquest per la intencionalitat i clarividència desplegada pels baixos. Però va ser particularment admirable en l’andante la consistència assolida per l’orquestra, enriquit pel violí de Faust amb una sensibilitat colpidora i un so ple de matisos: una interpretació coronada per un últim moviment brillant, impecable en els trinats i enlluernadora en la seva nitidesa sonora.

A aquestes alçades, poc més es podia demanar, però encara quedaven dues agradables sorpreses. La Simfonia núm. 5 de Carl Philipp Emanuel Bach constitueix un punt culminant dins de l’esplendorosa producció que integren les seves Simfonies d’Hamburg. Amb ella, el conjunt alemany va fer gala d’un empastament i netedat d’estil exemplar, culminats pel suggestiu Presto que exigeix un equilibri a l’altura de molt pocs, entre els quals es troba l’AKAMUS. De la segona per tancar la cita, el Concert per a dos violins i orquestra en re menor, cal subratllar per sobre de tot la magnífica sintonia en el treball de Faust i Forck. Potser amb un temps lent una mica més apressat de l’habitual, però amb una lectura fascinant, deixant respirar les frases sense deixar de mantenir una fluïdesa i espontaneïtat a través del so i una rotunda comprensió del discurs musical, el programa es va tancar a l’alçada de les expectatives.

El treball conjunt de Faust i AKAMUS va oferir, doncs, un Bach imperial, incontestable. Com a propina per a un ple absolut que no volia abandonar la sala, una vertiginosa lectura del breu allegro que tanca una de les joies de L’estro armonico vivaldià: el Concert en re menor per a dos violins op. 3 núm. 11, del qual Bach va fer una transcripció per a orgue (BWV 596), celebrant amb mestria Faust, Forck i l’AKAMUS la majestuosa vinculació de Il prete rosso amb el Kantor de Leipzig.

Diego Civilotti
Núvol