Toti Ferrer

Els adjectius s’esgoten a l’hora de qualificar la superlativa interpretació que la soprano albanesa Ermonela Jaho va fer de 'Madama Butterfly', ahir a la nit a Peralada. La cantant amb més dots d’actriu que hem vist últimament en un escenari va recrear aquesta heroïna amb ressons de tragèdia grega de l’òpera de Puccini amb una emocionant immersió dramàtica, i amb una extraordinària delicadesa. El públic va acabar absorbit pel remolí d’emocions i sentiments amb què va compondre la geisha Cio-Cio-San. Joan Anton Rechi situa aquesta història de vulnerabilitat humana al Nagasaki d’abans i després de la bomba atòmica que va arrasar la ciutat. Amb aquest espai de destrucció i desolació ideat per Alfons Flores, que concorda amb l’estat mental de la protagonista, es va arribar a una aproximació més real del que seria aquest llibret en l’actualitat.

Jaho és, sens dubte, el més pròxim a la fràgil papallona perduda en un marc estrany i hostil en què gairebé no hi ha res per sobreviure excepte la il·lusòria espera del retorn del marit que va marxar fa tres anys, després d’un casament de conveniència, amb la idea de no tornar. Enmig d’aquestes ruïnes, Butterfly creix en la seva dimensió més tràgica. Viure després d’un fet tan apocalíptic apel·la no només al seu món interior sinó al pensament col·lectiu. I, debats al marge sobre si és necessari renunciar a l’estètica japonesa per explicar la història des d’una òptica pròxima a l’Alep dels nostres dies, el cert és que la intèrpret es mou com peix a l’aigua en aquest context. L’artista aprofita cadascuna de les frases que desplega des d’una veu plena i ben administrada en els seus recursos, i això li permet dissimular qualsevol carència i arribar al final amb tota la commovedora intensitat del seu rol.

Ermonela fa posar la pell de gallina en el seu duo amorós del primer acte amb Bryan Himmel (un portentós Pinkerton), en l’impressionant 'Un bel di, vedremo', i en les doloroses àries 'Che tua madre dovrà' i 'Con onor muore', l’anterior al suïcidi. Com canta i, sobretot, com commou. És clar que l’acompanya un repartiment de luxe, potser el millor possible en aquests moments per a aquest títol. Carlos Álvarez és un Sharpless de gran presència dramàtica i vocal, vestit amb quimono per mostrar predilecció pel bàndol dels vençuts. Excel·lent en totes les seves intervencions i en els duos amb Pinkerton i Butterfly. 

Bones idees

L’actuació de Gemma-Coma Alabert (la lleial criada de la protagonista) és esplèndida creant una Suzuki de llibre tant en l’aspecte vocal com en el de la bona química interpretativa amb Butterfly i el cònsol. Viçens Esteve Madrid recrea un matrimonier Goro molt creïble, mentre que Carles Pachón defensa el Príncep Yamadori, caracteritzat com un estraperlista. Impressionant el cor a boca tancada dels components del Liceu i, de menys a més, l’Orquesta Sinfónica de Bilbao, dirigida per Dan Ettinger.

L’escenografia té bones idees recolzades pel vestuari de Mercè Paloma. A la primera part, un mecanisme giratori permet transitar entre la monumentalitat d’un espai amb columnes que representa el consolat americà i la sala i l’habitació on transcorre la primera nit d’amor entre Pinkerton i Butterfly. El final de l’acte és demolidor. L’efecte sonor del vol d’un avió i d’una ex­plosió simula el llançament de la bomba atòmica. A l’estrèpit l’acompanyen l’esfondrament de les columnes i amb ell arriba el final de l’opulència. Al segon acte l’escenari és apocalíptic. La geisha sobreviu entre les ruïnes en una tenda de campanya amb els colors de la bandera nord-americana. Una torre serveix per focalitzar les accions més dramàtiques del muntatge, incloses les que es desenvolupen amb el fill nascut de la relació entre tots dos. També s’utilitza de talaia per observar la possible arribada del vaixell amb Pinkerton. Talaia des de la qual Butterfly agita la bandera nord-americana quan el navili torna amb un marit que, en realitat, ve a emportar-se el seu fill.

Rechi retoca el final, i fa que el covard marí vegi amb els seus propis ulls el suïcidi de la geisha, en lloc d’arribar quan està morta, per així emportar-se aquest pes a la seva consciència. Una gran nit d’òpera a Peralada.