Cerca de crítiques

Enquesta

'La Traviata' al Palau Sant Jordi

'La Traviata', perduda en l'immens Sant Jordi

29/9/2004 |

 

DIRECCIÓ Frank van Laecke i Koen Kessels
LOCAL Palau Sant Jordi
DIA 25 de setembre

Un muntatge que, sense ser indigne, no aporta gairebé res ni a l'òpera ni al gran públic.

Òpera en grans escenaris: macroòperes. A l'abast, se suposa, d'aquells que no s'atreviran mai (¿però per què?) a comprar una entrada per anar al Liceu. La companyia Opera Hall insisteix en l'experiència amb una Traviata que no aporta res al públic que conegui una mica el món de l'òpera i molt poca cosa, tret d'una agradable però poc memorable vetllada, a aquells que van anar a veure un muntatge operístic que gairebé no tenia bagatge líric.

Amb una posada en escena el.líptica que conté una estrella al centre i vuit rampes per on es mouen els solistes i el centenar llarg de figurants, la direcció d'escena de Frank van Laecke intenta explicar amb traç gruixut els avatars de l'òpera de Verdi. Entenguin en aquest cas traç gruixut no pejorativament, sinó a causa d'un plantejament obligat per les dimensions de l'escena i la vasta disposició del públic.

Acompanyats per l'orquestra Filharmonía i el Coro Eurolírica d'un nivell molt just, i amb l'inconvenient a més a més d'un so de vegades molt poc natural, els dos cantants principals, Violetta i Alfredo Germont, van ser la soprano Felicia Filip i el tenor Will Hartmann.

Poques coses es poden dir d'ells, a l'haver de jutjar les seves veus a través d'un so en ocasions aparatós: un nivell relativament digne, malgrat els evidents problemes d'agilitat de Filip i els escandalosos sanglots de Hartmann. A la resta del repartiment serà difícil veure'ls en un teatre d'òpera convencional: el baríton Peter Bording, per exemple, va oferir un Giorgio Germont catastròfic.

El públic, no obstant, va aplaudir complagut, fins i tot Bording i altres papers menors que es van limitar a bramar (exagero, però no gaire) les seves escasses línies vocals. Però, des de la famosa Aida que va inaugurar el Sant Jordi als muntatges operístics escenificats, el pavelló esportiu i l'òpera segueixen casant malament. ¿Qüestió de títols, de muntatges o d'ambicions? ¿Massificar vol dir reduir el llistó? El que és segur és que, amb apostes tan convencionals, poc favor es fa a l'òpera i a aquest gran públic que és, segons sembla, tan reticent a escoltar música en les millors condicions.

Joan Anton Cararach
El Periódico