Cerca de crítiques

Enquesta

Verdi i la Goyesca

19/7/2017 |

 

Programa: Il trovatore, de Verdi

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Més de 160 anys després de la seva estrena, Il trovatore és d’aquelles òperes d’èxit segur, perquè està impregnada d’una de les músiques més inspirades i originals de la trajectòria musicoteatral de Giuseppe Verdi. És clar que això implica remetre’s a molts referents interpretatius que ocasionalment poden entelar versions, sobre el paper, poc prometedores i que a l’hora de la veritat satisfan a mitges.

Part d’això és el que passa amb els dos repartiments que el Liceu ha programat aquesta temporada. La nit de l’estrena, Kristin Lewis va exhibir una coloratura atropellada, una dicció i pronunciació molt irregulars de l’italià i un timbre poc adequat al personatge de Leonora, que demana una mica més de carn (certament, el referent de Leontyne Price pesa massa…). Tamara Wilson va ser la soprano del segon repartiment. I va demostrar domini de l’estil verdià i bon gust en els passatges encara belcantistes de la partitura, especialment l’ària i cabaletta del primer acte. Algun agut és tibant, però l’emissió és segura i la prestació va ser en general de notable alt.

Marco Berti és un tenor ja conegut a la casa, que sempre ha fet gala d’un timbre estentori i descontrolat. Té les notes que demana Manrico i va resoldre sense problemes la temible cabaletta del tercer acte (un “Di quella pira” sense talls i amb el do imposat per la tradició), però l’”Ah sì, ben mio” exigeix una línia de cant sinuosa, subtil i de bon gust. I Berti ni canta amb gust, ni és sinuós ni, menys encara, subtil. Al segon cast Piero Pretti assumia el paper del trobador. La veu és molt lírica, té menys volum que la del seu col·lega, però fraseja millor i a més controla molt millor l’emissió. I això va donar com a resultat un “Ah sì ben mio” impecable i una cabaletta ben resolta.

Va ser una agradable sorpresa el comte Luna del polonès Artur Ruciński. La veu ni és bonica ni interessant, però l’emissió és impol·luta, i el domini del fraseig i del legato són extraordinaris, tal com es va posar de manifest a “Il balen del suo sorriso”. Ruciński és, a més, un Luna de manual pel que fa al sentit expressiu i a la maldat amb què impregna el personatge. També conegut al Liceu, George Petean va ser el comte del segon cast. Peca d’una certa fredor, però la citada ària del tercer acte va complir amb les expectatives, amb un so pastós, ben col·locat i generós en el cant lligat.

Excel·lent l’Azucena de Marianne Cornetti al primer cast, amb greus potents i rodons, vorejant una tessitura de contralt i amb autoritat i força en els passatges amb Manrico, així com a la primera escena del tercer acte. Un luxe de gitana, tot i la caracterització conferida per la direcció escènica, que l’aboca a un alcoholisme gens justificat per la partitura.

Discret al primer repartiment el Ferrando de Carlo Colombara, mentre que al segon Marco Spotti va fer una prestació molt més convincent gràcies a un timbre més compacte i amb molt més relleu en les intencions expressives. Molt bé el Ruiz d’Albert Casals i la Ines de Maria Miró.

Daniele Callegari és un d’aquells directors d’ofici, típicament italians, que saben llegir molt bé les partitures que tenen davant. Un d’aquells homes que han mamat òpera des de sempre, tot i que en el cas que ens ocupa sense la genialitat ni la saviesa de mestres precedents a l’estil de Serafin, Erede o Santi. Callegari pren el broc gros com a punt de partença, i això demana uns músics molt més subtils que no pas els que ocupen el fossat del Liceu. Tanmateix, el rendiment orquestral va ser en general òptim. Molt millor el cor, especialment el masculí, amb textures tímbriques ben aconseguides i en equilibri en moments com el “Miserere” del quart acte.

Joan Anton Rechi es va encarregar de “reciclar” el fallit espectacle signat per Gilbert Deflo, del qual tan sols s’han conservat les estructures modulars laterals. Rechi parteix de la iconografía goyesca de la sèrie de gravats sobre Els desastres de la guerra per explicar el llibret de Cammarano, basat en l’obra teatral d’Antonio García Gutiérrez El trovador. Una peça, per cert, ambientada a l’Aragó de principis del segle XV, en plena guerra civil entre els partidaris de les cases d’Urgell i els d’Antequera. La transposició temporal funciona i l’espectacle serveix bé la foscor inherent a la partitura. De fet, els gravats i els textos de Goya (també aragonès) projectats contribueixen igualment a subratllar l’atmosfera bèl·lica de la peça, així com els excessos i la brutalitat del camp de batalla –no oblidem que els fets narrats a Il trovatore ratllen el gore. Però no tot funciona: l’omnipresència del pintor contemplant els horrors de l’escena o la citada caracterització d’Azucena com a bevedora impenitent més aviat distreuen sense aportar res.

 

JAUME RADIGALES
Núvol