Cerca de crítiques

Enquesta

Christian Zacharias dirigeix el Festival Mozart a l'Auditori

Virtuts reiterades

27/9/2004 |

 

Obres de Mozart i Martín i Soler. David B. Thompson, trompa. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Christian Zacharias, piano i director. Barcelona, Auditori, 25 de setembre.

El Festival Mozart de l'OBC ha acabat com va començar, amb un nivell esplèndid gràcies a les virtuts mostrades un cop més per Christian Zacharias davant una orquestra que responia amb un so equilibrat i de qualitat a les directrius del músic alemany. A tall d'exemple, es pot esmentar el darrer moviment de l'única simfonia mozartiana d'aquesta edició del certamen, la Haffner, on Zacharias va preferir una nítida articulació i uns ben treballats contrastos entre forte i piano abans que una eixelebrada celeritat per reflectir l'encomanadissa energia del fragment. És la mateixa nitidesa que Zacharias mostra al teclat, una claredat impol·luta del discurs que va tornar a crear meravelles en el Concert per a piano núm. 13, amb una ben dosificada brillantor gràcies a la presència de trompetes i timbales, que, tanmateix, desemboca en una conclusió de gran delicadesa. L'altra peça concertant de la vetllada, el Concert per a trompa núm. 3, va tenir un plàcid desenvolupament gràcies a l'acurada prestació d'un dels solistes de l'OBC, David B. Thompson.

Una altra de les virtuts reiterades per Zacharias en aquests tres anys en què ha estat al capdavant del Festival Mozart (tornarà al 2006 després del pas, l'any vinent, del sempre estimulant Thomas Zehetmair) és la sagacitat programadora, tant per la mirada cap a destacats contemporanis del salzburguès -en aquesta ocasió, Martín i Soler, amb l'obertura d'Una cosa rara, de la qual, després de la seva resurrecció liceista el 1991, no n'hem sabut res més- com per la inclusió de peces menys freqüents a les sales de concerts. El ballet d'Idomeneo ens va fer memòria no només que fa massa anys que a casa nostra no es programa aquesta emocionant obra mestra, sinó també que la peça, feta amb convicció (per exemple, Simon Rattle a Glyndebourne), no és pas un afegit postís a l'òpera. Un parell d'indecisions a banda, Zacharias i l'OBC van fer justícia a un dels moviments orquestrals més dilatats del corpus mozartià.

Xavier Cester
Avui