Cerca de crítiques

Enquesta

Pompa i designis britànics

23/5/2017 |

 

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Obres d’Elgar, Bruch i Haydn.

Teimuraz Janikashvili, violí. OSV. James Ross, director.  

Palau de la Música Catalana. 20-5-17.

 

Com tot acte intel·lectual, la crítica musical exigeix un grau d’humilitat inevitable davant els límits de la percepció i davant els propis errors. Per tant, entonar un “mea culpa” i les disculpes pertinents forma part d’una actitud responsable i compromesa quan el signant es perd la primera meitat del concert per no assabentar-se que, excepcionalment, l’ inici s’havia programat una hora abans de l’habitual a la Temporada Simfònica al Palau. En conseqüència, la primera part de la sessió no pot quedar reflectida. Una oportunitat desaprofitada, doncs, per veure i escoltar a Teimuraz Janikashvili, el concertino més regular i convincent de les darrers temporades a l’OSV, com a solista del Concert per violí i orquestra Op. 26 de Marx Bruch.

Com va dir Christopher Hogwood, Haydn és un hospital per a les orquestres. Però també ho és pel públic, sovint massa avesat a excessos hiperromàntics i mastodòntics. En aquest sentit va ser una satisfacció escoltar la Simfonia núm. 92 “Oxford” sota la direcció d’un James Ross que la va plantejar ben dibuixada i cohesionada en una relació de coneixença i explotació de possibilitats entre el planter vallesà i el director que feia atansar fàcilment l’ estàndard qualitatiu futur.  

Entre els detalls de l lectura cal citar els aires marcials i marcats en la secció central del segon moviment i els jocs ben definits entre forte i piano, entre tutti i seccions; així com els silencis en aquest mateix Adagio i en el Minuet, rítmicament difícil pels accents i contratemps. Igualment meritoris pels sforzandi del presto final, dotat duna motricitat jovial sense precipitació i amb una articulació que no perdia el toc lleuger en les cordes

Com a cloenda de programa l’OSV va oferir un d’aquells “clásicos populares” que és la Marxa número 1 de Pompa i Circumstància Op. 39 d’Elgar. Més enllà de rematar la sessió i garantir l’ entusiasme no és sobrer reveure i reviure ocasionalment.

Com de costum, no hi van faltar les clàssiques presentacions de l’Orquestra tocant dempeus i jocs llums ambientals en un Palau altra vegada força buit, potser pel canvi horari. Un fet que obliga a plantejar si cal que l’OSV configuri convocatòries més pròximes a la festa i al gran esdeveniment en un sobreesforç d’imaginació que vagi més enllà del concert i d’un programa ben pensat com la caracteritza. Sembla que una proposta regular i estàndard amb atractius inherents no són suficients per a destacar sobre altres programacions del Palau.

Fa unes quantes temporades que les convocatòries de l’OSV presenten sobrats al·licients per a una repercussió mediàtica superior a la rebuda i garantir una assistència molt major, la dinàmica irregular de la qual no sempre ve justificada per l’ample ventall de propostes de la seu barcelonina que els acull, ni l’abundant (saturada, per alguns) oferta musical de la ciutat, especialment els caps de setmana. Quelcom, sens dubte, preocupant. 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell