Cerca de crítiques

Enquesta

Carmen per a la gran pantalla

9/5/2017 |

 

Programa: Bizet: Carmen

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Bizet: Carmen

Laura Vila (Carmen), Enrique Ferrer (Don José), Maite Alberola (Micaëla), Toni Marsol (Escamillo), Juan Carlos Esteve (Zúñiga), Assumpta Cumí (Mercedes), Beatriz Jiménez (Frasquita), Jordi Casanova (Remendado) Joan Garcia Gomà (Dancairo). Coral de l’Agrupació Pedagògica de Sant Nicolau. Cor AAOS. OSV. Santiago Serrate, director musical. Carles Ortiz, director d’escena.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 5 de maig de 2017.  

 

Defensar un projecte com el de Mirna Lacambra en una Catalunya que culturalment poques vegades ha estat a l’alçada de les seves necessitats i potencial, té el mèrit de les gestes èpiques. Un mèrit que sembla resignat a sobreviure i no poder créixer més enllà de les quatre propostes anuals i dels títols del repertori més “trillat”.

Quan els AAOS programen alguna obra menys popular (però de repertori en qualsevol teatre amb pressupost i/o tradició operística), l’afluència disminueix. Però quan programen un títol de repertori l’assistència és absoluta com en el darrer muntatge que han presentat de Carmen de Bizet.

La producció

Sense dubte aquest muntatge, ja vist fa unes temporades i ara polit, és el millor dels signats pel tàndem Carles Ortiz i Jordi Galobart tant per l’originalitat de la idea general com pels mitjans emprats en una entitat escassament innovadora en l’actualizació dramatúrgica dels títols que programa. Des de l’obertura es planteja el drama en una basculació que juga amb la ficció i la realitat d’uns personatges interrelacionats per un triangle amorós ubicats en un rodatge cinematogràfic dels anys 50. La interferència

Es tracta d’una realització farcida de detalls, personatges, vestuari i moviment –especialment al backstage del plató-, que supera la divergència entre paraula i acció del llibret sense errors feridors. A més, soluciona bé els entreactes i troba el punt d’equilibri en la interferència entre els personatges de la pel·lícula i els suposats actors. Després de tres actes inicials de filmació de deu números musicals de l’òpera corresponents a una pel·lícula homònima, només el quart acte, el de la gala de presentació, fluixeja pels elements concrets i insalvables del llibret, tot i resoldre adientment la traslació proposada. Hi ajuda molt l’hàbil il·luminació de Nani Valls.

Protagonistes

Laura Vila va resoldre una Carmen clarament sexualitzada i de gran treball vocal en un paper on els dos primers actes preval el cant per damunt el drama. Tot i la poca sensualitat de l’havanera o certa manca de varietat psicològica del personatge, va extreure el coratge del personatge als dos darrers actes mantenint l’homogeneïtat vocal, un francès intel·ligible i va tocar les castanyoles al segon acte en una proesa que poques assumeixen en els teatres.

Enrique Ferrer retornava aquesta temporada després del seu Des Grieux el passat febrer. El tenor madrileny s’aferma com la nova vàlua de l’entitat per a papers lírics purs i lírico-spinto que resol amb intensitat i una encarnació escènica suficient com en aquest Don José protoverista, malalt d’amor i de gelosia. No obstant la veu segueix acusant una tendència a fixar l’emissió i una rudesa que li desnereixen la frescor i el lirisme mostrats, per exemple, en l’Otello de la temporada anterior. El centre, l’agut i el volum són bons però acusa un excés de tensió en el cant i alguns cops de glotis que desnaturalitzen un fraseig massa uniforme que el convertirien en un tenor majorment cotitzat i emocionant (l’ària de la flor va ser l’exemple més evident).

La Micaëla de Maite Alberola va endur-se els aplaudiments més efusius. Enfocada cap a l’afectuositat i la candidesa, la línia de cant va ser excel·lent i expressiva amb una tècnica vocal que ofereix un timbre rodó i denota una carrera ben plantejada. Toni Marsol va fer gala de l’atractiu que desperta amb personatges que captin l’atenció galerista com Escamillo, que requereixen empeny i escassa evolució psicològica sense demostrar cap dificultat canora.

Per la seva banda, Juan Carlos Esteve va ser un Zúñiga suficient i correctes la resta de secundaris com Assumpta Cumí (Mercedes), Beatriz Jiménez (Frasquita), Jordi Casanova (Remendado) i Joan Garcia (Dancairo), partícips del quintet a l’acte II molt ben portat rítmicament per Santiago Serrate. Serrate, a més, va deixar, entre altres detalls, un accentuat forte-piano en la tornada del cor a l’havanera i una direcció general amb ordre conceptual al capdavant de la Simfònica del Vallès i un cor dels AAOS cohesionats i sonors en concertants i números de conjunt (cal perdonar el tebi cor masculí a l’inici de l’òpera).  

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell