Cerca de crítiques

Enquesta

La poesia entre la música i el fred

4/7/2017 |

 

Lloc i dia:Amfiteatre Espai Cultura Fundació Sabadell 1859

“Emparaulant la vida”

Sílvia Bel, actriu. Tet Castilla, guitarra. Glòria Wasmer, violí. Llúcia Vives, veu. Juan Manuel Galeas, veu.  

Amfiteatre Espai Cultura Fundació Sabadell 1859. 30-6-17.

 

La coordinació de diverses entitats aglutinada en el Fresc Festival Sabadell 2017 ha aplegat organismes i conjunts artístics amb un considerable relleu i tradició a la ciutat sense descuidar propostes d’un elevat nivell cultural. Un exemple va ser l’espectacle de mestissatge “Emparaulant la vida” que presentava el ganxo de Sílvia Bel com a rapsoda acompanyada de diversos músics. Però, com és habitual, aquest tipus d’iniciatives assoleixen un escàs èxit de convocatòria. Quelcom que l’organització va saber gestionar a través de les xarxes i amb un sorteig d’entrades. El problema, és clar, rau en la dinàmica d’oci de la població.

Com a concert poètico-musical, breu i fluid, convidava a la reflexió a partir d’una selecció de poemes d’un ample ventall de literats d’abast universal que abordaven temes centrals de l’existència com la joventut, l’amor, el més enllà, la mort, la llibertat... Des de Verdaguer, Maragall i Ferrater passant per Parra, Neruda i Baudelaire constituïen un metarelat a partir de microrelats (si es permet la llicència respecte cada poema) en una apropiació d’apropiacions traçant una aposta per la immanència i allò inacabat, sense culminació i que s’obria a una revisió constant del sentit poètic de cada poema i de l’espectacle en conjunt.

Un model d’espectacle, per tant, força postmodern on la música, a més, esdevé el vehicle de continuïtat més enllà de la recitació (musicalitat de la rapsoda). Una música amb reminiscències de fado, modalismes hispànics i jueus, però sobretot flamenc (també en català) que va ser magníficament abordada pels cantaors Llúcia Vives i Juan Manuel Galeas, el guitarrista Tet Castilla i la violinista Glòria Wasmer. Per cert, el programa de mà no n’indicava la procedència: eren improvisacions dels cantaors? Eren clàssics del flamenc? Adaptacions? Qui signa desconeix el terreny més enllà de les assimilacions del món de la “música clàssica”, però era evident que l’amplificació va resultar excessiva en general, i en concret pel violí.

Amb una veu mínimament castigada per una faringitis, Sílvia Bel (i el seu somriure observador de la grada) va defensar-se i seduir a Agnus Dei de Nicanor Parra, en la difícil concertació de la Sonata d’Isabel de Vicent Andrés Estellés i amb un contundent tram final català (Maragall, Verdaguer i Ferrater). Però en conjunt la seva declamació resultava bastant homogènia, a voltes poc contrastant o, fins i tot, desencertada com a “Em demanes un poema” de Roc Casagran que exigia major èmfasi i dramatisme. Almenys, alguna exaltació puntual. Quelcom que és molt dir, cert, de qui ha actuat amb Lluís Llach o Jordi Savall en comeses semblants. Bel exposa amb claredat, fluïdesa però mancada de la introspecció de qui quasi no ha de llegir. Sense la volada lírica, l’entonació fèrtil i l’autoritat de la sabadellenca Núria Candela.

No obstant, programes com aquest funcionen sols amb un mínim de professionalitat. La dificultat major rau en l’exigència per al públic que, sovint, transita pel doll de poesia i profunditat conceptual sense paladejar la diversitat i suggestivitat de l’art com a comunicació. Al públic sabadellenc cal reconèixer l’esforç estoic davant un ambient massa fred per la darrera nit de juny. 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell