Cerca de crítiques

Enquesta

Don Giovanni: ‘La morte è Il nulla'

22/6/2017 |

 

Programa: Don Giovanni, de W.A. Mozart

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

En un atac de geni i, perquè no dir-ho, d’atreviment, Arrigo Boito, amb l’aquiescència de Giuseppe Verdi, va afegir al seu Otello un monòleg de Iago en el qual, aquest, expressava tot allò que es podia intuir però que mai arriba a verbalitzar en l’obra de Shakespeare. Aquest monòleg té el seu punt culminant en la frase “La morte è Il nulla” (la mort és el no-res). Aquesta idea podria ser el fil conductor de la proposta de Kasper Holten pel Don Giovanni mozartià que s’acaba d’estrenar al Liceu. Si Don Giovanni, més que no pas un seductor carismàtic i triler, és un ésser buit de contingut, d’ètica, d’ànima, que només es revela de manera completa en la seva relació amb els personatges que l’envolten, la mort no pot ser altra cosa que l’aïllament, la soledat i, com a conseqüència, la follia.

Aquesta és la conclusió d’aquesta producció original i intel·ligent que té la gran virtut d’anar creixent com un suflé fins a una escena final veritablement impactant. El Don Giovanni de la darrera escena, més que entre la vida i la mort, es debat entre la realitat i la progressiva pèrdua de contacte amb aquesta. I el baríton Mariusz Kwiecen, qui encarna al protagonista, assumeix el repte de Holten i es mostra com un animal escènic de primer ordre, encarnant un Don amb tendències maníac-depressives, de vegades accelerat i d’altres d’una passivitat inquietant. Un veritable tour de force interpretatiu que s’allunya de l’exhibicionisme impostat d’altres col·legues per oferir, de la mà de Holten, una mirada diferent i dur-la fins a les darreres conseqüències. Per acabar de reblar el clau, després de l’escena de la mort i descens als inferns, Holten retalla el número final prescindint de la primera part, en la que els personatges expliquen què serà de la seva vida després de la mort del protagonista, i va directe a la moralina (“questo è Il fin di chi fa mal”), traient als personatges de l’escenari i situant-los al fossat, subratllant així el buit i la soledat de Don Giovanni. Un final brillant per a una producció fascinant des d’un punt de vista conceptual i una mica més irregular en l’aspecte visual.

El segell estètic és el mapping, creat per Luke Halls, que brinda alguns moments brillants, com en l’ària “Finch’an del vino”, que assenyala l’inici de la caiguda de Don Giovanni en la bogeria i que remet a Vertigo, d’Alfred Hitchcock. D’altres, tot i tenir molt sentit i aportar coses, no estan resoltes amb tanta subtilesa, com el sextet del segon acte (“Sola, sola in buio loco”) en el que podem veure a tots els personatges, per separat, deambulant per la ciutat, carregant els seus sentiments. El mapping es combina amb una estructura giratòria, creada per Es Devlin, inspirada en les figures impossibles d’Escher, que tant pot representar un palau com l’interior de la ment de Don Giovanni i que permet un trànsit eficient dels personatges pel laberint dramàtic-teatral creat per Mozart i Da Ponte. Hi ha moltes idees interessants en la proposta de Holten, com la relació entre Don Giovanni i Donna Anna, la presència irreal d’aquest en l’ària de l’obsessionada Donna Elvira o, sobretot, com es desenvolupa, a partir de l’escena del cementiri, l’allunyament progressiu del Don respecte al seu criat Leporello i, per tant, de la realitat. Tot plegat donaria per a un tractat més que no pas per a una crítica, però no és el cas, aquí ni ara.

L’altre gran triomfador de la vetllada, més enllà de Kwiecen i Holten, van ser, indubtablement, Josep Pons i l’Orquestra del Liceu. Cal dir-ho alt i clar d’una vegada per totes: la contractació de Pons ha estat una de les millors decisions que ha pres el Liceu en els darrers anys. No tan sols l’orquestra s’està rejovenint i millorant exponencialment, sinó que a Pons se’l veu cada dia amb més autoritat en el repertori operístic. Aquest Don Giovanni ha estat la prova del cotó. En una de les òperes més difícils del repertori, el director de Puig-Reig no només ha ofert una direcció plena de pols dramàtic (quin final trepidant de primer acte!) sinó que, a més, s’ha permès subtileses expressives més que interessants, com retenir de manera evident el temps en la frase “Misero attendi se vuoi morir”, prèvia al tercet, o en la paraula “Morte”, en l’ària de Don Ottavio “Dalla suà pace”, fragment que serà recordat pel moment màgic que Pons, l’orquestra i el tenor Dmitry Korchak van aconseguir en la frase “E non ho bene s’ella non l’ha”, amb un pianissimo colpidor. De gran director! L’únic aspecte discutible va ser el volum orquestral, una mica excessiu, sobretot al començament, però que es va anar equilibrant amb les veus progressivament. Tot i això, potser la solució de baixar una mica més el fossat de l’orquestra seria una opció a tenir en compte.

Vocalment, l’equip va ser molt consistent. Com hem dit, el Don Ottavio de Dmitri Korchak va tenir un moment sublim, cosa molt poc habitual en aquest rol, però he de confessar que no és una cantant de la meva devoció. De vegades el so és una mica obert i, en les notes sostingudes, malgrat la joventut, es percep un vibrato incipient un xic molest. Tot i això, acaronat per un Pons que va atorgar molta dignitat a un personatge sovint ridícul, la seva prestació va ser d’altíssim nivell. Mariusz Kwiecen va fer un Don Giovanni més interessant a nivell dramàtic i teatral que no pas vocal. La veu sembla de vegades brillant, d’altres més opaca, d’altres fins i tot rogallosa, però s’adapta com un guant a la seva idea del personatge, més “sotaactuat” que sobreactuat. No va excel·lir en la Serenata i va cantar amb certa indiferència “Finch’an dal vino”, però va signar una escena final poderosa. Va ser el que, segons deia Herbert von Karajan, ha de ser un Don Giovanni: més un actor/cantant carismàtic que no pas un cantant extraordinari.

La rèplica li va donar un Simón Orfila molt sòlid vocalment, que va dibuixar un Leporello sense gaires viaranys psicològics, però que, com tota la producció, va esdevenir més interessant i complex a partir de l’escena del cementiri. Va cantar molt bé l’ària del catàleg, tant és així que va despertar l’aplaudiment de bona part del teatre a la fi de la primera part de l’ària. Una senyal simptomàtica del nou públic del Liceu sobre el qual tornarem al final de l’article. El cast masculí es completava amb el Commendatore de l’estimat Eric Halfvarson al final de la seva carrera, però que va deixar detalls del gran cantant que va ser, i un Valeriano Lanchas, com a Masetto, que va tenir excessius problemes de concertació en les seves dues escenes més importants.

Pel que fa al femení, el rendiment va anar de menys a més. Carmela Remigio va mostrar un instrument que ha perdut esmalt, però si a “Or asi che l’onore” va deixar alguns dubtes, va resoldre brillantment i amb molta intel·ligència tècnica “Non mi dir” gràcies a un acompanyament primorós de Pons i l’orquestra. Miah Persson no té la veu adequada per a Donna Elvira, un paper que requereix molta més solidesa al registre central, però també va millorar a mesura que avançava la representació i se’n va sortir amb solvència de l’escull de “Mi tradí”.

Un dels al·licients del repartiment era la Zerlina de Julia Lezhneva. La veu és molt interessant, de lírica lleugera, rodona i càlida, i la cantant té detalls d’un talent i sensibilitat especials, com va demostrar en les dues elaborades cadències que va oferir. En la seva contra, una dicció força inintel·ligible i una Zerlina amb poc pebre, tot i que això no podem saber si és cosa d’ella o de la regia.
Per acabar, un esment especial per la creativitat de Dani Espasa al clavicèmbal, tant en els recitatius com en el suport puntejat a l’orquestra i, finalment, el comentari promès sobre l’ovació generalitzada interrompent una de les peces més populars de tot el repertori operístic. La primera reacció, vanitosa, com a pretès expert, és tòrcer el morro i lamentar el poc coneixement del repertori d’una gran part dels assistents que, per altra banda, van riure cadascun dels conegudíssims acudits de Leporello. Però tractem de mirar-ho des d’una perspectiva diferent: el nombrós públic novell que va assistir a la funció va mostrar, tant en aquest punt com al final, un silenci i un entusiasme tan desfermat que potser els farà tornar al Liceu més sovint. I ara, a més, potser ja saben que, les àries, millor aplaudir-les al final.

Antoni Colomer
Núvol