Com a músic excepcional i com a referent ètic, Pau Casals mereix tots els recordatoris imaginables. La diada que des del 2015 es dedica al violoncel·lista del Vendrell pren enguany una altra dimensió gràcies a la col·laboració entre la fundació que du el seu nom i el Palau de la Música. Una bona iniciativa, tot i que potser caldria plantejar-se quin seria el format idoni, atès que al públic local li costa acudir a cites aïllades que no formin part d’una temporada regular (d’altra banda, ja finalitzades). Sempre ens queden els turistes, esclar.

Les paraules de Marta Casals van precedir l’actuació de Mischa Maisky, un dels violoncel·listes més rellevants de les últimes dècades. No va ser causalitat que el concert comencés amb la Suite núm. 2 de Bach, la peça que un jove Maisky va tocar en la seva trobada amb Casals, el 1973 a Jerusalem. El programa de mà recollia la barreja d’estupefacció i admiració que va manifestar el músic català. Tot i que el Bach de Maisky de ben segur que és ara diferent del de fa 44 anys, el seu estil, amb una càrrega emocional generosa, no genera unanimitats en una època avesada a lectures estilísticament més estrictes. El problema, tanmateix, va ser la sensació, en passatges d’afinació i articulació boiroses, que Maisky no acabava de tenir l’obra en dits. Menys tensions hi va haver en les Fantasiestücke op. 73 de Schumann, el romanticisme de les quals va trobar en el violoncel·lista d’origen letó un intèrpret apassionat, secundat al piano de forma eficaç més que no pas estimulant per la seva filla Lily.

El risc a vegades amb Maisky és que els seus esclats temperamentals caiguin en l’autoparòdia involuntària, un risc que va poder evitar en els Requiebros de Cassadó, però no en sis de les Siete canciones populares españolas de Falla, al límit de la distorsió gratuïta, ni en Le grand tango de Piazzolla. El torn de propines, amb un visceral Xostakóvitx al bell mig, es va tancar, com era de preveure, amb El cant dels ocells.