S cenes of horror, scenes of woe : Joyce DiDonato va començar el concert amb aquest fragment de Jephta de Händel, que després de la nova barbaritat terrorista a Londres prenia una augmentada càrrega emocional que la mezzosoprano nord-americana no va obviar. L’intent, potser utòpic però necessari, de trobar l’harmonia a través de la música que rau en el fons del projecte In War & Peace es veu sabotejat un cop i un altre per la crueltat sense nom d’uns pocs. “Per què ens hem de capficar?”, seria la temptació que reconeixia DiDonato en un sentit parlament al final, però ni ella com a artista ni nosaltres com a societat podem tirar la tovallola.

Més enllà de les tristes circumstàncies, més enllà de l’embolcall de llums, vídeos, coreografies, vestits sumptuosos i maquillatge, el concert va ser un esclat enlluernador del talent d’una DiDonato al zenit de les seves capacitats vocals i expressives, que va abordar un repertori, el barroc, que li escau de meravella. La cantant ja era a l’escenari, immòbil, abans de començar la primera part, dedicada a la guerra en un sentit genèric més que no pas estrictament bèl·lic. La cantant de Kansas va alternar exhibicions d’una pristina agilitat (Andromaca de Leo) amb una minuciosa traducció dels vaivens d’una ment conspiradora ( Agrippina de Händel) i dos laments (la mort de Dido de Purcell i l’ubèrrim Lascia ch’io pianga ) en què el temps es va aturar gràcies a un cant d’una puresa inaprehensible.

La part de la pau no va ser menys reeixida, amb més desplegament de focs d’artifici (la Cleopatra haendeliana i la primera propina, l’ària d’ Attilio Regolo de Jommelli ). Més remarcable encara va ser la noble simplicitat del fragment de Susanna de Händel. L’aportació del conjunt Il Pomo d’Oro sota la direcció de Maxim Emelyanychev va ser fonamental per a l’èxit del concert. A més, va ser curiós escoltar una formació barroca (llaüt inclòs) acompanyant un lied de Strauss, Morgen, el darrer raig de llum amb què DiDonato ens va il·luminar en la foscor.