Cerca de crítiques

Enquesta

Yuri Temirkanov aborda amb passió i detall la música russa

31/5/2017 |

 

La Filharmònica de Sant Petersburg, una orquestra de primer nivell mundial, va enlluernar des de la primera nota. En bona part, el mèrit és del seu director titular, Yuri Temirkanov, que en tot moment va saber equilibrar la intensitat i el volum del so produït per les diferents seccions de l’orquestra. És a dir, Temirkanov té una visió de conjunt molt clara, i mai no va permetre que una secció sobresortís per damunt d’una altra, o bé que en Xostakóvitx l’orquestra sonés excessivament i que tapés el violí de Leticia Moreno. La jove violinista madrilenya es va reivindicar com una intèrpret fabulosa, amb una tècnica absolutament perfecta i un so molt nítid, tot i que segons com una mica fosc, amb unes passades d’arc tan netes que semblaven pinzellades d’un dibuix perfilat al detall. El seu virtuosisme era tan notori que semblava que el Concert núm. 1 de Xostakóvitx fos una peça fàcil per al violí. Només en els passatges més ràpids va rascar una mica les dobles cordes.

Després de la brillant interpretació de Xostakóvitx, a la segona part vam poder sentir una Patètica de Txaikovski absolutament apoteòsica. La Filharmònica de Sant Petersburg va tocar-la amb una intensitat màxima, fins a donar-li una dimensió clarament patètica d’emoció i de sentiment abrandat. La secció de corda, nombrosíssima, va fer una execució potent i brillant i en cap moment no es va veure sobrepassada pel metall. En canvi, a l’Allegro con grazia va mostrar una gran delicadesa, sensibilitat i puresa de so, que va contrastar amb l’aire marcial de l’Allegro molto vivace. En el Finale, la corda es va tornar a reivindicar com un dels punts forts de l’orquestra, amb un so de vellut.

Temirkanov va saber conjurar un equilibri entre seccions instrumentals i una gran precisió executora. Cap desajust, cap nota fora de lloc o desafinada. I tot aquest engranatge perfecte estava al servei d’una interpretació de gran intensitat expressiva, però sense desbordar-se mai, o fer-ho de manera del tot controlada. Cal considerar Yuri Temirkanov com una de les millors batutes de l’actualitat, ja que la seva manera d’entendre les obres, els compositors, de saber transmetre l’emoció al públic i de fer-se conscient de quan un solista demana protagonisme, són trets que només els millors directors, amb molt de bagatge a l’esquena, poden posseir.

Elsa Álvarez Forges
Núvol