ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Exitosa cloenda de l'OBC

29/5/2017 |

 

Programa: Tità de Gustav Mahler

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Els set trompes triomfalment interpreten els darrers compassos de la Tità de Gustav Mahler, dempeus, protagonistes orgullosos de tan magnífica cloenda, de tan formidable final de simfonia i, en definitiva, d’una temporada de l’OBC  que acaba amb millor peu que l’anterior.

Kazushi Ono|Foto: Miyoshi Eisuke

Kazushi Ono|Foto: Miyoshi Eisuke

O almenys és aquesta la meva impressió, que l’orquestra ha pogut treure més profit de la continuïtat en la direcció i ha retrobat l’estabilitat d’anteriors temporades. Sé que alguns esperen més de la nostra Orquestra Nacional, però també veig cada concert que el públic demostra un cop rere un altre el seu suport i el seu orgull. Ahir no va ser inferior aquest suport: sonava encara l’últim acord de la Primera de Mahler i ja vibraven els aplaudiments, ja s’enlairaven els bravos, i ja s’aixecava el públic, dempeus també, a acomiadar amb entusiasme als membres de l’OBC.

No tot el concert va ser així. La primera obra va ser una estrena a Europa, la de la composició Cuadro de presencia (2012) de Fabià Santcovsky, una obra guardonada amb el segon premi ex aequo al Concurs de Composició Toru Takemitsu de Tòquio (2015). La peça, d’uns 15 minuts de duració, es desenvolupa com un món sonor al qual les individualitats queden esmorteïdes dins el conjunt orquestral, sent en realitat la suma dels sons el que centra l’atenció de l’espectador, més que les breus melodies que individualment interpreten els grups d’instruments. El començament es pot interpretar com una successió d’onades musicals que lentament arriben a l’espectador amb uns intervals que van des d’un cert punt gairebé silenciós fins a un de so perceptible i identificable com a espai viu, nodrides de dissonàncies, que són com l’escuma de les aigües sonores. Canvia després el caràcter de l’obra, donant pas a una exposició més densa i alhora menys rítmica, amb contrastos instrumentals que encara ens recorden les onades inicials. Una inflexió cap al món inicial conclou l’obra amb naturalitat. Els aplaudiments del públic van premiar a l’autor, encara que sense massa entusiasme. A mi m’agradaria tornar a escoltar-la, perquè de ben segur trobaria més interessant l’obra.

Em sembla interessant recollir aquí, del programa de mà del concert, l’opinió del compositor sobre la seva obra: «Explora el desplegament de sonoritats tant creades per la meva pròpia mà com preses de l’imaginari de la meva admiració per altres compositors. La música aquí és el recorregut de transformació que experimenta el so, que pren formes diverses i també palpita cap a Wagner, Debussy, Stravinsky, Lachenmann, Sciarrino, Feldman…».

La segona obra del concert va consistir en el preciós Concert per a piano i orquestra núm. 20 en Re menor, KV466, de Wolfgang Amadeus Mozart, amb la interpretació solista de Joaquín Achúcarro, un gran pianista molt estimat a casa nostra. Personal interpretació en la part pianística, deixant de banda sovint els temps rígids, amb la complicitat del director Kazushi Ono. La cadenza de Clara Schumann va suposar un bon complement a la concepció tranquil·la del primer moviment que havia fet Achúcarro, una bella cadenza no exempta de dificultats. Vam gaudir molt amb el pianista basc, al qual el públic va acomiadar amb repetits aplaudiments, que van obtenir el fruit d’un parell de propines. Ens estimem l’Achúcarro, i vam tenir l’oportunitat de fer-li veure que és així.

L’orquestra es van endinsar, després del descans, i sota la segura direcció d’Ono, en un univers radicalment diferent del mozartià, el del bohemi Gustav Mahler. La Simfonia núm. 1 en Re major, Tità, és tota una declaració del sentit de la vida del compositor, tot i ser terminada quan ell feia els 28 anys. Monumental, vibrant, tendra, o heroica, els seus quatre moviments recorren diferents estats d’ànim amb genialitat. Al públic de l’OBC li encanta Mahler, ho veig any rere any, a cada simfonia que es programa d’aquest compositor. També és cert que l’orquestra s’estima igualment Mahler, i el resultat acostuma a ser òptim, gairebé perfecte. Entre els aplaudiments, el director va donar la paraula al violoncel·lista Jaume Güell, en el seu últim concert amb el conjunt orquestral, donant-li així l’oportunitat d’acomiadar-se del públic de l’Auditori.

Acomiadem, doncs, una temporada que a mi m’ha semblat més positiva que l’anterior, i tant de bo que la següent sigui encara més que aquesta 2016/17.


Josep Maria Rebés
Núvol

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet