Cerca de crítiques

Enquesta

Luis Codera Puzo. La frontera, imperi de l'escolta

21/5/2017 |

 

Programa: Sampler Series. Crossing Lines Ensemble

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Dijous passat es va estrenar dins el cicle Sampler Series, la peça Empor, de Luis Codera Puzo. L’estrena va anar precedida per la interpretació de Trio per flautes (1972) del compositor americà Morton Feldman.

Ras i curt, Morton Feldman és un compositor difícil. Difícil d’entendre. I Luis Codera Puzo en té, sobre la seva música, una visió pròpia. Les vegades que l’ha treballat o enregistrat amb el seu grup, el CrossingLines, han forjat els fonaments d’aquesta visió. Un treball, un aprofundir-hi, des de la reflexió però també des de la pràctica directa, del buscar com dir-hi alguna cosa. És per aquest motiu que el Trio per flautes (1972) del compositor americà obrí la vetllada d’una manera més que pertinent i adequada. Així, endinsant-nos sense xarxa en el món de Feldman filtrat per l’escolta de Codera Puzo l’experiència i la vivència posterior d’Empor s’enriquia en múltiples sentits (per oposició, per afinitat, per suggestió, per reflexió) i l’escolta no partia d’un no-res.

Empor és una obra important. I és un obra que provoca de diverses maneres un sentiment de contradicció en l’oient, justament pel fet que la voluntat del compositor ha estat la de ser concís en extrem i allunyar-se el màxim possible d’allò d’afegir (de farcir l’obra com un gall dindi en festa major, vaja) i el resultat, precisament, és un doll de possibilitats d’escolta, que és com dir de pensament. De maneres d’entendre-la (si és que això és possible en la seva totalitat). És per això, per l’extensió física (quaranta minuts) però també per la riquesa del contingut, que aquestes quatre ratlles sortides a raig després de l’estrena a l’Auditori de Barcelona, no passaran de ser un mer comentari més o menys superficial.

Empor és una obra important, i com a tal demanda més d’una audició. És més, el propi auditor sent la necessitat de més audicions, perquè –una contradicció més− en aquesta recerca de la puresa sonora i la claredat en el material el resultat és extremadament hedonista a voltes (no sempre, clar). Produeix gaudi i desassossec a parts iguals, vull dir. També, podríem argumentar, és una obra antilírica (cosa freqüent en la música del compositor). És a dir, que defuig el trenar els intervals i el fluir del fraseig. Però de cap manera és una obra antiexpressiva, ans al contrari. La tercera part (i última, que significa la primera intervenció dels tres contrabaixos), per exemple, és una sort d’obstinat que atrapa l’oient pel ganyot i l’arrossega ineluctablement fins a la sublimació final on, tot quedant reduït a un contrabaix, una flauta i una veu, el camí d’Empor es tanca recollint-se en si mateix en l’uníson. Un uníson, aquest darrer, ric i viu, que s’expandeix i es reclou, però sempre en una homofonia brutal, com d’acer, gràcies al món infinit de la microtonalitat. El final, aquest final, deixa veritablement sense alè. És, a més, un contrapès perfecte i dramàticament molt efectiu vers la primera secció (només reservada a les tres flautes primer i després a aquestes tres més la soprano solista) on es construeix un continu rítmic que lluny de sonar fred o matemàtic té un caminar, un groove (concepte molt car a l’univers de Luis Codera Puzo), sensacional, molt orgànic i tallat per uns clusters inesperats i molt intensos.

La segona part està dominada per la declamació d’un text d’alt voltatge reflexiu, de “poesia teòrica” (si és que això ha existit mai), i articulat com un gran i llarguíssim crescendo (que fou conduït admirablement i impressionant per la veu i la presència de la soprano Sarah Maria Sun), que esclata en unes intervencions a tutti de les tres flautes i les tres veus secundàries (per dir-ho d’alguna manera, ja que és evident que aquest no és el mot precís i que, sobretot, no fa gens ni mica de justícia al seu paper essencial) absolutament corprenedors i literalment esberlats per uns silencis densos, duríssims. Aquesta segona part, cal remarcar-ho, conté la frase que pot servir de definició, de lema, de tota l’obra i de tot un camp de pensament musical i poètic: “l’écoute est une perte de frontière”.

Empor, al cap i a la fi, és de manera molt clara una obra d’extrems i on el compositor ha estat, polint-la a consciència, radicalment implacable a l’hora de cisellar-ne els materials i tot plegat. Això, aquesta manera de fer, és pròpia del compositor des dels inicis. Un molt primerenc però contundent quartet de corda, Límite (2007), ja ho anunciava (el compositor, que té la mania de també polir i depurar sense concessions ni miraments el seu catàleg, l’ha eliminat d’aquest ja fa força temps). També hi hagué, estrenada a Karlsruhe l’any 2011, una primera temptativa d’aproximar-se a les idees i als textos d’Empor d’Irène Gayraud (o almenys a la primera part) amb una obra homònima només per a tres flautes on el text era directament declamat, com a part del material musical, per les instrumentistes mateixes. Aquesta obra va ser el germen del que ahir vam poder sentir desenvolupat i repensat.

El límit, la frontera, l’horitzó, el silenci, són els terrenys –o diversos noms d’un mateix territori llunyà i estrany− d’exploració més fèrtils per a un artista i la direcció, per més insospitada que pugui semblar de bones a primeres, més interessant cap a on dirigir-se.

Empor és una obra important i és una fita, crec, també de gran importància dins d’aquest recent però vigorós renaixement de la nova música a Barcelona, sent el cicle Sampler Sèries, on ahir es va estrenar, un dels seus fars més clars i decidits, més valuosos. Ahir, el públic omplia la sala (no a vessar, cal dir-ho, però si generosament i militant) i es notava en l’ambient la flaire d’una gran nit i també l’estima d’un públic, el públic amant d’aquestes experiències allunyades de les rutines quotidianes, pel compositor, que també ha estat, i segueix sent, evidentment, també una figura clau i imprescindible dins de l’equació d’aquesta vitalitat nova. El silenci atent, implicat i ple que també omplia la sala 2 de l’Auditori, convertida en l’imperi de l’escolta durant una hora curta, n’és l’exemple més diàfan.

Joan Magrané
Núvol