Alguns directors tenen l’habilitat de crear produccions de gran eficàcia i versatilitat i ofereixen lectures engrescadores en un marc fàcilment adaptable als requeriments de tot tipus de teatres i repartiments. Robert Carsen en seria un bon exemple, com també ho és, amb un estil diferent, Laurent Pelly. Estrenat el 2007 a Londres, el seu muntatge de 'La fille du régiment' de Donizetti és un fenomen global que continua entusiasmant a banda i banda de l'Atlàntic, encara que ja no hi hagi els motors inicials de l’empresa, Natalie Dessay i Juan Diego Flórez. El 2010 el Liceu va estrenar la seva versió, una còpia fidedigna de l'original, reposada ara amb un repartiment renovat, en un exercici d’alternança de produccions (amb 'Der fliegende Holländer') ben car de veure al teatre de la Rambla.

Després dels bons auspicis del seu primer Duc de Màntua, Javier Camarena tornava amb un paper que té ben apamat, Tonio. Si ens quedéssim just amb l’espectacle vocal, només caldria certificar que el tenor mexicà va clavar divuit dos, ja que va bisar la cèlebre ària per fer gaudir encara més els espectadors, malgrat el neguit de veure’l amb una bota cada cop més descordada. Per sort, a banda de l’artilleria, Camarena és un cantant d’una línia refinadíssima, un belcantista de raça que va excel·lir en una amorosida 'Pour me rapprocher de Marie', això sí, també amb un esclatant do sostingut sobreagut inclòs. Al seu costat, Sabina Puértolas va ser una Marie salvatgina i hiperactiva, d’agilitats fàcils i brillants excursions a l’estratosfera, malgrat que l’ocasional acidesa del timbre i una dicció pastosa limitessin l’impacte emocional dels passatges més delicats del personatge. Simone Alberghini va ser un correcte Sulpice, sense relleu especial, mentre que la bis còmica d’ Ewa Podleś com a Marquesa de Berkenfield continua fent estralls, encara que la veu ja presenti moltes intermitències (com Victoria Livengood fa set anys, va atacar la popular 'Rosó' de forma hilarant).

El muntatge de Pelly permet, per al paper de la tibada Duquessa de Crakentorp, l’aparició d’estrelles convidades de tota mena, aquest cop, una esvelta i glamurosa Bibiana Fernández. El ritme teatral només es va veure afectat en part per la batuta apàtica de Giuseppe Finzi, que no va poder, tanmateix, desactivar la bomba de rialles que continua sent la producció, gràcies a la capacitat diabòlica per a la comèdia del director francès, que, tanmateix, no desvia l'atenció del punt principal, el lluïment dels protagonistes.