Cerca de crítiques

Enquesta

Dormo ancora, o son desto?

6/5/2017 |

 

Programa: L'Incoronazione di Poppea, de Monteverdi

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Hi ha concerts que no s’obliden. Vaig tenir la sort de descobrir Monteverdi, l’operista, fa més de 20 anys a Salzburg. Allà, un tal Nikolaus Harnoncourt i el Concentus Musicus, em van deixar bocabadat amb una memorable representació de L’Incoronazione di Poppea. Va ser un amor a primera vista que em va obrir els ulls a l’òpera barroca i, concretament, a la de Monteverdi, fins aleshores desconeguda per a mi. Un d’aquells impactes que creus que mai més es repetiran. Afortunadament estava equivocat. Gràcies a Sir John Eliott Gardiner i als fabulosos English Baroque Soloists, he tornat a viure aquella sensació d’astorament, d’enlluernament amb Il ritorno d’Ulisse in patria. No ha estat una revelació, com a Salzburg, perquè ja fa anys que la música de Monteverdi circula per les meves venes, però ha estat un impacte estètic de proporcions similars.

Com podeu llegir, aquesta crítica no pot ser convencional perquè, el que va passar al Palau de la Música l’altre dia no ho va ser, de convencional. Quina fortuna que Barcelona hagi estat una de les ciutats triades per aquesta gira de Gardiner i el seu grup, per interpretar, per primera vegada a Barcelona des que es va estrenar a Venècia, fa gairebé 400 anys (!), l’Ulisse de Monteverdi en tot el seu esplendor!. I què afortunats els que hi vam assistir! Van ser més de tres hores de música durant les quals no hi va haver ni un segon de rutina, de relaxament. Gardiner i els seus van posar la directa des del primer compàs, ens van agafar de la mà i ens van portar pel jardí de les delícies. I sí, vam arribar a Ítaca!

Cal reconèixer definitivament el talent descomunal de Gardiner, especialment en el repertori barroc, tot i que no només. El seu Bach, el seu Monteverdi i fins i tot el seu Rameau (aquell meravellós enregistrament de Les Boréades…) són absolutament transcendentals. Que amb una opera com l’Ulisse aconsegueixi que, durant més de tres hores, al Palau no s’escolti ni el brunzit d’una mosca, diu molt més que la millor de les ressenyes. No val la pena entrar a valorar amb detall la insuperable interpretació dels English Baroque Soloists perquè seria un reguitzell inacabable d’adjectius elogiosos. Només destacar l’opulència i, al mateix temps, la transparència, la varietat cromàtica i la sensualitat d’un so que es va adaptar com un guant a l’acústica del Palau. Una característica que, en el sensacional enregistrament que van fer fa anys de L’Orfeo, ja es podia admirar, però que en el de L’Incoronazione di Poppea, degut a que no es conserven detalls de l’orquestració ni en la còpia de Nàpols ni en la de Venècia i a que Gardiner no va voler afegir, a diferència de la majoria dels seus col·legues, ni una sola coma, és menys perceptible.

Il ritorno d’Ulisse in patria no té, possiblement, la perfecció, la modernitat i la vivacitat shakespeariana de la Poppea, però té moments d’una inspiració abassegadora. El primer monòleg de Penelope, en forma de Lamento, és grandiós i Lucile Richardot el va interpretar amb una intensitat dramàtica impactant. El so és, en algun moment, una mica gutural, però no va ser impediment per a una interpretació superlativa. Un altre gran moment és el despertar d’Ulisse a Ítaca, en el que llueix el visionari text del llibretista Badoaro. Furio Zanasi és un gran especialista en aquest repertori i en aquest rol, que ja havia interpretat amb Gabriel Garrido entre d’altres. El seu cant és un recitar cantando que de vegades peca d’excés d’austeritat, però la seva és una encarnació vívida i sincera, tot i un instrument no gaire interessant. Tots dos personatges tenen un emocionant duo final, Illustratevi, o cieli, que va commoure els fonaments del Palau.

Una altra mostra del talent de Monteverdi és el reconeixement, després d’anys i penúries, entre pare i fill, Ulisse i Telemaco. Un Telemaco interpretat de manera ideal pel tenor Krystian Adam. Hana Blazikova va ser una juganera Minerva i Anna Dennis una sonora Melanto, que va brodar el sensual duet que té amb el seu amant, Eurimaco. La resta de l’extens cast va estar a un magnífic nivell.

La proposta es plantejava com a Concert escenificat, com el Cosí fan tutte dirigit per Jacobs fa uns dies. Cal dir que, en aquesta ocasió, tot i els acceptables resultats de l’òpera mozartiana, el moviment escènic estava més treballat, amb joc de llums i vestuari inclosos. Sempre és difícil moure’s en la frontera entre el teatre i el concert, però, com en el cas de Jacobs, la proposta ha sortit guanyadora.

Els que vam resistir les gairebé quatre hores d’espectacle vam acomiadar als músics dempeus, amb sonores ovacions i amb aquella indefinible emoció d’haver assistit a un esdeveniment històric. Un tenia la sensació que, després de l’experiència viscuda, fins i tot les estàtues de l’escenari del Palau arrencarien també a aplaudir.

Antoni Colomer
Núvol