L’Any Monteverdi a casa nostra ha arribat a la que sens dubte serà una de les fites més extraordinàries. Era inevitable que Sir John Eliot Gardiner dediqués una atenció especial a qui dona nom al cor que va fundar fa més de 50 anys, traduïda en un ambiciós projecte amb les tres òperes conservades del compositor italià. Barcelona no ha sigut una de les ciutats afortunades amb el pack complet (llàstima), però, posats a escollir, ha sigut una excel·lent idea programar el títol menys divulgat de la trilogia, Il ritorno d’Ulisse in patria.

Sense el caràcter fundacional de L’Orfeo ni l’aura escandalosa de L’incoronazione di Poppea, aquest esqueix de l’ Odissea, amb el seu cant a la fidelitat per sobre de totes les adversitats, sembla que habiti a anys llum de l’escepticisme i/o cinisme imperants avui en dia. Però quina música més gloriosa per retratar les més variades emocions humanes, més encara si és defensada per apòstols d’eloqüència irrebatible com Gardiner.

Aquest concert va ser apassionant per comprovar que la seva mirada ha anat evolucionant subtilment. La perfecció tècnica es manté incòlume, començant per l’esplendor sonora dels ritornelli orquestrals i l’embolcallament dels recitatius amb un arsenal d’instruments de corda polsada que mantenien en tot moment la tensió del discurs, i acabant per les impol·lutes intervencions del cor, doblement meritòries perquè la columna vertebral la constituïen els solistes. Aquí va ser on Gardiner va mostrar com ha guanyat en flexibilitat i calidesa comunicativa, no debades el repartiment tenia una elevada proporció de cantants italians, començant per Furio Zanasi, un Ulisse colpidorament humà i minuciosament frasejat.

No menys excepcional va ser la Penelope de greus penetrants d’una Lucile Richardot que abraçava sense por els extrems anímics del personatge. En un repartiment sense cap baula feble, cal destacar la frescor de Krystian Adam, la impressionant rotunditat de Gianluca Buratto i la comicitat extravertida de Robert Burt. La senzilla posada en escena va brindar imatges d’una bellesa desarmant, com el braç de Penelope fent d’arc, moments que augmentaven la impressió de no ser en un concert, sinó davant un miracle.