Cerca de crítiques

Enquesta

Der Fliegende Holländer (1)

3/5/2017 |

 

Programa: 'L'Holandès errant' de Wagner

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Feia molt temps que no sortia tan decebut, tan enfadat, tan desencisat com ahir. No recordo una representació wagneriana tan maltractada com aquesta i no és una casualitat, es veia a venir després d’aquests pactes entre empresa i cantants per rescindir contractes i canviar uns cantants per a uns altres que no ens mereixem, que no són dignes de cantar al Liceu, on els repartiments wagnerians, fins i tot en etapes de molta precarietat tenien una dignitat que ahir, amb aquest primer repartiment de Der Fliegende Holländer no varem tenir.

El primer i potser principal problema té nom i cognom, Oksana Lyniv, una directora ucraïnesa, assistent de Petrenko a Munich i recentment nomenada directora de l’òpera de Graz, si, si, l’òpera de Graz. És l’òpera de Graz el nostre referent? On era el mestre Pons? Com s’ha deixat en mans d’una aprenent un dels títols més exigents de la temporada?. El mestre Pons dirigeix pocs títols perquè ell no és un director d’òpera, va venir a fer una orquestra, d’acord, però si la deixem en mans de directors com Lyniv les dues passes que anem endavant amb Elektra amb aquest Holländer en retrocedim cinc. Incomprensible decisió de lamentables resultats.

No hi ha direcció, només una lectura que sembla a primera vista, no hi ha concertació, hi ha greus problemes de conjunció, d’equilibri i sobretot de manca de tensió i dramatisme. Sovint la intensitat cau, l’orquestra desapareix, el so o és estrident, o és anèmic, no hi ha terme mig. Hi ha moltes errades solistes, segurament perquè la senyora Lyniv no dóna seguretat, talment sembla que limiti a marcar el compàs. L’obertura ahir va ser d’una vulgaritat i d’una manca de qualitat molt alarmant. De que serveix que el mestre Pons treballi per millorar tants i tants aspectes de l’orquestra i després en una obra de qualitat i compromís simfònic com aquesta, no es confií l’orquestra a un director/a que doti a la formació d’un valor afegit al treball que tant costa portar endavant? Despr´s de l’obertura un gèlid silenci es va apoderar de la sala, primer indici d’una nit fantasmagòrica.

Hi van haver masses lamentables llacunes, masses caigudes inexplicables de qualitat, massa vulgaritat, massa provincianisme vergonyant, sobretot tenint en compte que aquesta òpera sense una direcció competent, ja no dic genial, està condemnada a un sobirà avorriment, perquè és clar, tampoc hi havia veus que poguessin salvar una nit lamentable.

L’orquestra va mostrar la seva pitjor cara, no per culpa seva, ja que prou feiva tenia per concertar-se en si mateixa, ja que la senyora Lyniv era incapaç de dotar la seva direcció d’un mínim de cohesió. Hi van haver finals d’indecisió preocupant, desconcertants concertants i un campi qui pugui en la gran escena coral del tercer acte. El cor va fer el que va poder. Conxita Garcia ha de lluitar contra uns imponderables que llastren un treball fet amb il·lusió i molt d’esforç, però sense renovar el cor és impossible sortir airós d’una òpera de tanta exigència coral i per a més inri, el cor de fantasmes del tercer acte és gravat, un recurs habitual quan el cor masculí no pot assolir aquesta escena a doble cor i la casa no es vol gastar els dinerons contractant reforços, però al menys haguessin pogut tenir cura de la qualitat sonora de la gravació, perque el so enllaunat i distorsionat perjudicava molt la complexitat musical que en molts moments va vorejar el desastre, amb una orquestra que semblava perduda enmig del mar enfurismat. Si el cor masculí se les va veure i desitjar, el cor femení, que fa temps que mostra preocupants signes de decadència, va intentar per tots els mitjans sortir airós de l’escena de les filadores (aquí personal domèstic de can Daland), però el so és el que és i cal prendre urgents mesures perquè ja anem tard.

Si els pilars de tota òpera wagneriana, com són la direcció musical, l’orquestra i el cor trontollen, deixar-ho tot en mans de les veus és quasi un suicidi, sobretot si les veus d’antuvi ja no ofereixen les garanties mínimes d’una representació decent. Ja se sap que amb l’acord que varen arribar empresa i cantants inicialment contractats, els que paguem tenim totes les de perdre i res a dir, doncs bé, tots els pronòstics es van complir:

Albert Dohmen, que és l’únic del cast que manté una certa dignitat i una classe vocal i escènica wagneriana, no pot amb la seva ànima, el rol és massa extenuant per a una veu esgotada que malgrat l’entrega i les ganes, no respon. La veu de Dohmen era ideal per l’holandès, no és un baix-baríton però si un baríton dramàtic amb un registre greu prou sòlid i consolidat, però les notes agudes li costen molt i l’emissió es decolora, perd qualitat i quasi esdevé crit.La seva dignitat com a cantant i artista fa que el rol mantingui la grandesa imprescindible i malgrat que la veu ja no respon com voldria i voldríem, és l’únic que atorga qualitat al cast.

Elena Popovskaya segurament va ser una veu amb possibilitats fa uns quants anys, ara ja no, les possibilitats les ha perdut i queda una veu generosa en el centre/greu i cridanera i destemprada en la zona aguda, mentre els sobreaguts quan no són hàbilment driblats, són cridats o desafinats. En cap dels moments compromesos, com són el final de la balada, la part final del duo amb l’holandès o les frases finals del tercer acte, ho va fer bé, en cap. No van ser accidents d’una nota, quelcom perdonable, ja sabeu, no, no va ser això, va ser la manca de categoria d’una soprano que només sap cantar en forte, que no s’entén ni una paraula del que diu i que en cap moment dignifica el rol. No hi ha classe, categoria, distinció, musicalitat, bellesa, no, hi ha cops de veu per anar passant la partitura i arribar al final sense haver deixat cap moment de dignitat, de trasbals, de catarsi. Algú ens hauria d’explicar perquè van arribar a un pacte entre les parts per evitar que la senyora Emma Vetter cantés Senta perquè dubto que ho fes pitjor que aquesta.

Attila Jun té una veu imponent, que utilitza a batzegades, fixant el sons com poderosos i molests clàxons, això quan la veu no oscil·la mostrant prematurs signes de fatiga. No m’estranya, cantant tan malament és impossible que la veu es mantingui sana. El rol, com el d’Erik, tenen influències belcantistes i la veu ha de mostrat una certa agilitat que ell no va mostrar en cap moment.

Timothy Richards va ser Erik. Espero que Daniel Kirch que en canta sis d eles vuit, ho faci més digne que ell, perquè no es pot cantar de manera menys inspirada, menys curosa, sense estil i bramant, llençant la veu sense cap mena de contemplació, sense matisos, sense distinció i classe, sense cap mena de musicalitat. Ja no dic que fes en la cavatina una aproximació al belcanto heroic, però si una mínima contribució al bon gust, però no, era impossible demanar el que no pot donar, a banda que al seu voltant no hi havia referents i des del fossat no hi havia ni personalitat ni categoria per ajudar a esmenar-ho.

Tampoc Mikeldi Atxalandabaso va cantar un mariner gaire lluït. Estentori com tots si, però distingit no.

Una Mary no pot salvar un holandès, però només Itxaro Mentxaca va fer bé el que havia de fer.

La tan lloada producció de Philipp Stölzl és vistoseta, a estones sorprenent però en el conjunt és monòtona i en el primer acte excessivament fisca. La traïció wagneriana ja no ens hauria de sorprendre i la redempció no existeix, per a què?, quina importància deu tenir això per  a  un director que es passa per l’engonal al compositor i al llibretista. Encara que la música ens digui que hi ha una redempció per amor, ell ha decidit que com que Senta està tocada del bolet l’holandès és una fantasia mental que viu al darrera d’un quadre que en Daland té a la formosa biblioteca victoriana. Escenografia maca però omnipresent.

Hi ha moments que busquen l’afecte visual i estètic, aconseguint-lo, però que alhora menystenen un dels moments més gloriosos i l’eix central de l’òpera. Senta renuncia a la seva vida plàcida, avorrida i burgesa, mentre l’holandès renuncia a la seva salvació, ambdós per amor, però en canvi per a Stölzl això devia ser massa bonic, fàcil i fins i tot naïf, i s’inventa un vistós joc escènic que no deixa de ser una punyalada allà on fa més mal, per la nocturnitat i traïdoria que suposa a l’ideal wagnerià que segurament ja no importa a ningú. Lleig, molt lleig.

Hi ha al costat d’elements molt curosament treballats i escenificats, altres un tant barroers, la caracterització de Senta vestida de núvia amb una disfressa que grinyola i la ridiculitza, sense gaires ganes de fer un spoiler, n’és un d’ells.

El Liceu ha volgut vendre les excel·lències de la producció per sobre de qualsevol altre aspecte musical o vocal, pensant que succeiria quelcom similar a Benvenuto Cellini, però allà tot estava molt més ben treballat i a banda d’un director musical que garantia els mínims, hi havia veus, dignitat i talent, quelcom que ahir varem trobar a faltar molt.

El públic, malgrat la claca encoberta que deixa anar bravos poc convincents, incloent a la direcció musical, quelcom que atempta fins i tot a la dignitat i el bon nom de la casa, es va mostrar més aviat fred, distant i poc entusiasta, tot i que per a mi els aplaudiments de cortesia ja van ser d’una generositat extrema. Si no fos que m’he fet gran ahir hagués protestat sorollosament a quasi tothom.

Van cridant al públic amb aquell eslògan vergonyant de Atreveix-te amb Wagner i jo només els diria, Com us atreviu a fer Wagner d’aquesta manera?.

Espero que Anja Kampe dignifiqui una mica l’altre repartiment, però el problema més greu persistirà, malauradament i no només el tenim a la sala.

Ahir la Tarifa era 4, és a dir de 270,00€ a 13,00€. El resultat no es pagava amb justícia, ni amb una tarifa 11, que és el que costaria això en un teatre de províncies.

Joaquim
In Fernem Land