Cerca de crítiques

Enquesta

Granados a través de la guitarra de Juan Manuel Cañizares

2/5/2017 |

 

Programa: Juan Manuel Cañizares

El 2016 es complia el centenari de la tràgica mort d’Enric Granados. El compositor va morir quan el vaixell amb el qual viatjava va ser torpedinat durant la Primera Guerra Mundial. Aquest any 2017 fa 150 anys del seu naixement.

Aprofitant aquestes dates tan concretes, o no, el guitarrista de Sabadell Juan Manuel Cañizares ha publicat la trilogia Granados por Cañizares. Aquesta trilogia està formada per Danzas Españolas, Valses poéticos i Goyescas.

Tot aquest treball al voltant de Granados pertany a una col·lecció més àmplia en la qual Cañizares transcriu, adapta i interpreta a la guitarra compositors espanyols que d’alguna manera s’han inspirat en la tradició espanyola d’arrel popular. En aquest aspecte, altres treballs que complementen la sèrie són la Trilogia Falla por Cañizares o la “Suite Iberia” de Albéniz por Cañizares.

Abans d’entrar en la trilogia Granados, una catedral en si mateixa, m’agradaria situar Cañizares d’una manera resumida, a partir del seguiment que n’he fet al llarg dels anys.

A Cañizares sempre se l’ha definit com a guitarrista flamenc, que de fet és el que és. Jo el recordo acompanyant a tot tipus de cantaores per les penyes flamenques de Catalunya. Se n’havia fet un tip. A més va coincidir amb una etapa molt bonica, amb el sorgiment d’una generació d’artistes catalans que després han fet una carrera amb èxit, com el mateix Cañizares, el també sabadellenc Duquende, Mayte Martín o posteriorment Miguel Poveda.

Em ve a la memòria la imatge de Cañizares en l’ambient apretat i calent de les penyes flamenques. Evidentment ja s’intuïa el posterior geni. Les seves “falsetes” eren comentades per tots els aficionats. Una de les característiques de Cañizares que cridaven molt l’atenció era que era un guitarrista flamenc atípic, una excepció. Potser avui aquesta imatge ha canviat, però aleshores un dels trets distintius del guitarrista flamenc era que tocava d’oïda, no sabia música, no llegia partitures. Cañizares trencava aquest clixé i es comentava amb certa sorpresa el fet que sabés llegir música i tingués estudis. Creieu-me que aleshores aquest fet era molt estrany i fins a cert punt repudiat en el món del flamenc. Però aquesta doble vessant, la combinació del flamenc més ortodox basat en l’acompanyament al cant intuïtiu i l’estudi de la música en el sentit acadèmic van ser perfectes perquè Cañizares esdevingués la referència que ha acabat essent.

L’altre punt clau en la carrera de Cañizares podríem dir que va ser quan va entrar a formar part del grup de Paco de Lucía. El fet que Cañizares formés part del grup del millor guitarrista flamenc de tots els temps ja resulta un gran indicador de qui era Cañizares aleshores. Ara bé, la sorpresa i l’estupor van arribar quan Paco de Lucía va declarar que havia cridat a Cañizares per formar part del sextet perquè volia aprendre d’ell. Que un geni com Paco de Lucía afirmi això amb aquesta sinceritat i contundència ja assenta l’evidència que Cañizares era algú excepcional. Cañizares com a membre del grup de Paco de Lucía, va participar en la gravació del disc Concierto de Aranjuez (1991), on a la segona part, Lucía interpretava Isaac Albéniz acompanyat de Cañizares i José María Bandera. Simbòlicament podríem dir que aquest enregistrament va marcar el camí cap on aniria la carrera en solitari de Juan Manuel Cañizares.

El voler crèixer i anar més enllà com a solista, van propiciar que en un moment determinat Cañizares decidís abandonar el grup de Paco de Lucía. Deixar Paco de Lucía no deuria ser una decisió fàcil perquè abandonava una feina com segurament mai la tornaria a tenir. Malgrat tot, Cañizares ho va fer, en una nova mostra de valentia, talent i recerca personal. Quan va deixar el sextet de Paco de Lucía, el recordo amb certa confusió. Com a mínim jo vaig estar contrariat durant un temps. El vaig anar a veure en diverses ocasions. Per part meva vaig cometre l’error d’anar amb la idea de veure una continuació del sextet de Paco de Lucía. Això em va contrariar. Estava clar que al comparar m’equivocava, com també estava clar que Cañizares estava explorant un nou camí en solitari al capdavant de la seva formació. A poc a poc, aquesta sensació em va anar desapareixent a mesura que ell anava creixent com a solista i jo em treia de sobre aquell clixé.

Però a banda del seu grup més flamenc que és el que tots coneixem més, hi ha hagut un altre Cañizares, el que ens porta al principi d’aquest relat, la trilogia de Granados por Cañizares. Com comentava, aquesta trilogia forma part d’una sèrie d’obres que Cañizares ha realitzat al voltant de compositors espanyols. Jo penso que és aquí on Cañizares s’ha fet Gran i ha trobat un llenguatge que l’ha fet créixer i consolidar-se com un dels grans intèrprets de guitarra. És possible que la clau hagi estat aquesta doble dualitat que tant cridaven l’atenció al principi de la seva carrera, el fet de ser un guitarrista flamenc que sabia llegir música i va estudiar guitarra clàssica. Aquesta combinació, afegida a un talent innat i un treball precís i exhaustiu han fet que la sèrie por Cañizares esdevingui de vital referència.

Centrant-nos ja amb la trilogia d’Enrique Granados, la manera com ha transcrit una obra original que estava escrita per piano i portada a l’aparent limitació de la guitarra ha estat sorprenent, amb un resultat on redescobrim Granados. Fins a dia d’avui moltes de les transcripcions de les obres de Granados que s’havien fet per guitarra s’havien fet adaptant el to al registre de la guitarra per un tema pràctic i de comoditat. Cañizares ha renunciat a això i ha conservat la tonalitat original de l’obra, tot i que aquest fet li ha comportat una gran dificultat, ja sigui per la limitació de les notes de la guitarra en vers el piano com per l’execució de la mateixa. Com el mateix Cañizares explica al text que acompanya el primer disc de la trilogia, aquesta complexitat i sacrifici en vers el to original en el qual va escriure Granados es fa especialment evident a peces com “Romántica” o “Arabesca”.

El treball de Cañizares ha estat complex i d’un enorme sacrifici però l’ha dut a consolidar una nova manera d’enfocar Granados a la guitarra amb un estil propi, basat en el respecte a l’obra i el seu to original. Ha sabut introduir petits matisos del seu propi estil sense variar l’essència de Granados. Pel que fa a l’estil flamenc, al que evidentment no pot renunciar Cañizares com a guitarrista que n’és, destaca en la interpretació de peces com “Preludio” de Seis piezas sobre cantos populares españoles, on el mateix Cañizares, al llibret que incorpora el CD, explica que aquesta peça li recorda la “minera” del guitarrista flamenc Ramon Montoya i convida als estudiosos a investigar aquesta connexió. La trilogia es complementa amb un disc que ja havia aparegut amb anterioritat, la Suite Goyescas, segurament l’obra més popular de Granados. Cañizares va realitzar un enorme treball transcrivint i adaptant l’obra per a dues guitarres. Va plasmar una interpretació que obre encara més el món Granados i tots els seus matisos, sobretot en la versió per a guitarra.

La trilogia Granados por Cañizares és, sense cap mena de dubte, una obra cabdal i imprescindible que a la vegada consolida a Cañizares com una referència per a tots els amants de la música. A la vegada, ens fa redescobrir l’obra del genial compositor lleidatà Enrique Granados.

 

Àlex Gómez-Font.
Núvol