Les dones agafen un gran protagonisme en la nova versió de 'L’holandès errant', de Wagner, que el Gran Teatre del Liceu presenta a partir d’aquest dimarts. Per un costat, hi ha la visió femenina de l’obra que ofereix el muntatge del cineasta alemany Philipp Stölzl ('El metge', 'El último testigo'), que planteja l’obra com un somni de Senta, el personatge femení principal. Per un altre, l’orquestra simfònica i el cor del Liceu estaran sota el comandament de la ucraïnesa Oksana Lyniv, el debut de la qual al coliseu permetrà sentir per primera vegada a Espanya una òpera de Wagner dirigida per una dona.
 

Stölzl ha traslladat l’acció del segle XVII al XIX. La narració transcorre al si d’una família burgesa (els Daland) i gira al voltant de Senta –la filla del capità Daland, que acorda l’enllaç de la noia amb l’holandès–, que és una àvida lectora.

REALITAT I FICCIÓ

«Tot en aquest muntatge gira al voltant de Senta. Veiem l’òpera explicada des del seu punt de vista, el d’una adolescent del segle XIX, reprimida, com les dones d’aquella època. Per escapar del seu destí s’aferra a la lectura a la biblioteca de casa seva», explica Mara Kurotstxka, codirectora del muntatge i col·laboradora habitual de Stölzl, en roda de premsa. És allà on descobreix la llegenda de 'L’holandès errant' i s’obsessiona amb el protagonista fins al punt que el mar d’un enorme quadro de casa seva adquireix vida. Al llenç veurà reflectida tota la història del vaixell fantasma, una lectura que no pot abandonar.
 

«Les visions de Senta són fruit d’una neurosi causada per la repressió del seu entorn», explica Kurotstxka. A mesura que avança l’òpera, la seva visió de la realitat es va distorsionant cada vegada més, fins a arribar al dramàtic final.
 

 En escena es narren dues històries alhora. Per un costat, la realitat d’aquesta Senta del segle XIX. Per una altra, al fons de l’escenari, el món imaginat per ella, la història romàntica en què una noia que es diu com ella acaba entregant la seva vida per salvar el seu estimat.
 

«Encara que aquesta proposta escènica pugui semblar estranya, en realitat és molt actual. Comparo la seva passió per la lectura amb l’obsessió de molts joves d’avui pel món virtual», afirma la soprano russa Elena Popovskaia, que debuta al Liceu en substitució de l’anunciada Emma Vetter. Popovskaia cantarà en sis de les vuit funcions previstes. En les altres dues serà Anja Kampe qui interpretarà aquest paper.
 

Defensaran el rol d’holandès Albert Dohmen i Egils Silins. «Crec que aquesta producció pot funcionar molt bé, però, per a mi, és difícil cantar dos terços del paper des del fons de l’escenari, a 15 metres del públic», diu una mica preocupat Dohmen, veterà baix-baríton alemany amb una sòlida trajectòria. Encara que tant la codirectora del muntatge com Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu, li han assegurat que la seva potent veu arriba perfectament al pati de butaques, Dohmen no estarà tranquil fins a l’estrena.

EL PÚBLIC BARCELONÍ

«Em feia molta il·lusió tornar a Barcelona –explica Dohmen–. Vinc de la Scala de Milà, on he interpretat 'Els mestres cantaires' davant d’un públic molt diferent del d’aquí. El de Milà és fred. Això sí, hi ha molt Gucci. Tinc ganes de posar tot el meu cor i emoció en aquesta òpera», afirma el cantant, que es protegeix el coll amb una bufanda blau marí.
 

Per a ell, especialista en Wagner, la clau a l’hora d’interpretar l’holandès consisteix a transmetre la seva fragilitat. «Aquest personatge té un costat fràgil que intento ressaltar amb els pianos, les parts més líriques, que canto com si fossin un lied». Aconseguir que se senti amb una orquestra de gairebé un centenar de músics no és gens fàcil. Wagner sempre suposa un repte tan immens, tempestuós i canviant com el mar.