CRÍTICA

Aquesta versió de la Passió segons Sant Mateu de Bach ha estat la feliç conclusió d’una sèrie d’actes que hem tingut a Barcelona els últims dies i que, crec, mereixen ser ressenyats. Va ser un petit cicle vinculat a les celebracions de Pasqua, casual, no coordinat i producte d’iniciatives diverses. El dia 5 l’Orfeó Català va celebrar els seus 125 anys amb un concert suggeridor, ben plantejat, amb obres de Casals, Poulenc, Mozart i Duruflé. El seu Rèquiem op. 9, en excel·lent versió que va dirigir Simon Halsey amb solistes sensibles. El dia 6 el Monestir de Pedralbes va organitzar amb encert la música per a l’ofici de tenebres a càrrec de l’Ensemble O Vos Omnes, que va treballar amb sensibilitat i qualitat dirigits per Xavier Pastrana. La seqüència va adquirir intensitat religiosa a la litúrgia de la passió que van concelebrar el dia 9 els P. Jordi A. Piqué i Armand Puig a Sant Just i la magistral aportació musical del Barcelona Ars Nova que dirigeix Mireia Barrera amb el luxe de Josep Benet i d’altres. Sensibilitat i sentiment en les músiques de Victoria i Palestrina en el marc estimulant de les Misses Polifòniques.

D’aquesta intensitat vam passar l’endemà a l’espectacle a la P assió segons Sant Mateu amb un cor RIAS excel·lent (la gradació d’intensitats a Sind Blitze...) i l’Akademie de Berlin per moments eficaç. És fàcil passar en aquesta obra magna al terreny de l’espectacle, que consisteix a cantar bé els solistes i dir poca cosa, en un discurs general de bona música i baixa expressió. A part, per descomptat, del molt bon Evangelista de Julian Prégardien i el Jesús del baix Weisser. Sopranos gairebé de cartó pedra... per a òpera... però sense la intensitat del text que deien. Va sorprendre la disposició dels efectius, amb cors i solistes integrats a primera línia d’escena amb el continuo, i a darrere –en potents triangles–, els dos conjunts instrumentals amb un concertino que va portar tot el pes de la direcció amb gest precís i precisió en la seva part.

Suposo que va ser idea del mestre Jacobs donada l’acústica de la sala, però no va tenir en compte, o no va veure que els vents al fons de l’escenari projecten massa, i que les veus feien –en el cor del començament– de pantalla per a la corda en la simfonia inicial. Una corda eficaç, d’excel·lent solista a Erbarme dich, tot i que amb poca complicitat amb el relat cantat. Escassa la solista a l’ària Gebt mir meinen Jesum... i desiguals les fustes a Aus Liebe... No entenc el tempo de Jacobs en passatges que necessitaven interioritat ( Buss und Reu, i a l’ària de tenor Geduld!). En resum, una versió que va deixar veure la partitura i les notes però no va anar més enllà, amb un director inexistent, a qui ningú no mirava feliçment (alguns d’aquesta generació haurien de pensar a donar pas a deixebles o no afrontar aquestes obres clau de la sensibilitat). I un prec, que els aplaudiments siguin compartits amb la partitura i no per l’intèrpret, un laboriós mitjancer. Bona Pasqua.