Les expectatives i la realitat van topar de forma clara en la nova visita de Cecilia Bartoli, per causes no totes atribuïbles a la formidable mezzosoprano romana. La cantant presentava aquest cop un programa temàtic d’inusitada amplitud, un repàs a quatre segles de música vocal italiana en el qual, sorprenentment, hi havia un gran absent: Verdi. Ningú espera Bartoli com a Amneris o Azucena, però ¿no hi havia cap cançó que li cridés mínimament l’atenció?

Ai las, a mitja gira el pianista que l’acompanyava queia malalt i al rescat acudia Antoni Parera Fons, la qual cosa obligava a fer canvis en el repertori que desdibuixaven les intencions inicials. La desaparició d’algunes de les peces de més consistència operística (com el Parto, parto mozartià) feia recaure tot el pes en les més lleugeres peces de saló, un repertori que, és cert, Bartoli sovint ha transcendit gràcies al seu immens talent. No va ser el cas d’aquesta vetllada, en part perquè l’aportació al piano de Parera Fons, malgrat una lloable professionalitat en una tasca gens fàcil, va ser d’una discreció que va tendir al pur anonimat, amb moments fins i tot en què veu i acompanyant semblava que encara es temptejaven.

Les qualitats que han fet de Bartoli una cantant única hi van ser presents de forma esmorteïda. La dicció esmolada, la vasta gamma dinàmica, el virtuosisme en els (comptats) passatges d’agilitat, l’expressivitat generosa, els sons filats van venir acompanyats per un menor fulgor instrumental (la veu va trigar una mica a escalfar-se). Tot i que el de Bartoli mai ha sigut un instrument cabalós, va ser curiós comprovar com en aquest concert amb piano el volum semblava més petit que en anteriors visites amb orquestra. La mezzosoprano ha estat sempre prou intel·ligent per no forçar els seus recursos ni inventar-se una veu que no té, i per aquest motiu, després de les deliqüescències sentimentals dels salons decimonònics, en les napolitanes va optar pel detallisme i el refinament i no pel desbordament passional. Un oxímoron estilístic que Bartoli va salvar gràcies a la seva irresistible simpatia. Però amb aquesta simpatia no n’hi va haver prou per convèncer que la millor manera de cantar l’immortal Nel blu dipinto di blu de Domenico Modugno era mirant de reüll la partitura. Expectatives i realitat per fi es van trobar en les quatre propines ofertes a un públic entusiasta.