Cerca de crítiques

Enquesta

Viviane i Nicole Hagner, dues germanes per a Beethoven

20/3/2017 |

 

Programa: Viviane i Nicole Hagner

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El programa l’integraven la Sonata núm. 3 op. 12 núm. 3, la Sonata núm. 5 op. 24, “Primavera”, i ja a la segona part, la Sonata núm. 9 op. 47, “Kreutzer”. La primera, que data de 1797, de dimensions més reduïdes que les altres dues, va servir per presentar les dues intèrprets. Si bé Viviane Hagner ja l’hem sentida en diverses ocasions a Barcelona, Nicole Hagner feia el seu debut. El resultat va ser molt correcte, però no prou òptim. Viviane va abordar la sonata amb un so a la corda, una afinació perfecta i una tècnica molt sòlida que li permetia encarar totes les dificultats de la peça. En canvi, estilísticament li va faltar un legato que li permetés enllaçar les frases per crear una línia melòdica contínua. El piano de Nicole va sonar massa fort, sense fer prou matisos d’intensitat i un xic mancat de sensibilitat. La sensació que produïa era que tocava les notes escrites a la partitura de manera una mica mecànica.

La segona sonata que van interpretar, la “Primavera”, és la peça en què violí i piano tenen un protagonisme més compartit, més igualitari. La qual cosa vol dir que el piano no es limita a acompanyar el violí solista, sinó que és un diàleg entre els dos instruments en estricte pla d’igualtat. Aquest fet va suposar una petita dificultat afegida en la interpretació de les germanes Hagner. El violí de Viviane va sonar amb poca consistència, com si no acabés d’alçar el vol, mentre el piano de Nicole, amb un so massa fort, eclipsava el del violí, i això desvirtuava l’esperit de la sonata, que és el diàleg entre els dos instruments.

Ara bé, en la sonata “Kreutzer”, ja a la segona part, les germanes Hagner van aixecar el seu propi llistó i van tocar més compenetrades, amb més complicitat. Tot i que el piano de Nicole va seguir tapant el violí de Viviane, que s’esforçava per destacar i fer-se sentir. Especialment en l’Andante con variazioni, el piano va sonar amb una intensitat molt excessiva, sense fer matisos, com si es tractés d’una peça per a piano sol.

El so del violí de Viviane Hagner sempre ha estat dúctil, molt apte per al virtuosisme, però feble, amb poca presència sonora, i aquesta característica no va casar gaire bé amb el so excessiu del piano de Nicole Hagner. Tot i així, Viviane Hagner és una intèrpret de violí molt solvent que val la pena seguir escoltant, i les sonates de Beethoven sempre són una menja exquisida a degustar.

Elsa Álvarez Forges
Núvol