Cerca de crítiques

Enquesta

Oportunitats perdudes

12/3/2017 |

 

Programa: Piotr Beczala

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

En què devien estar pensant, Beczala i Deutsch (especialment Deutsch)? No és el moment d’entrar en detalls sobre les característiques d’un bon programa, però un com aquest qualifica com a “necessita millorar” (encara es fa servir, aquesta nomenclatura?). Només calia remenar una mica per trobar el programa que portava el duo en els compromisos més immediats, només uns dies abans, a Bilbao i Las Palmas de Gran Canaria: Dichterliebe, les Cançons gitanes de Dvorák i una selecció de cançons de Serguei Rakhmàninov i Mieczyslaw Karlowicz. Això ja és una altra cosa! Un programa ben atractiu, de fet. I per què no feien això mateix a Barcelona?

Però el mal ja estava fet (o el bé, perquè hi ha d’haver de tot a la vinya del Senyor, i bona part del públic s’ho va passar d’allò més bé amb les àries d’òpera) i ja que hi anàvem calia aplicar el pensament positiu; no era qüestió de deixar passar com si res un Dichterliebe. La lluminosa veu de Beczala i la seva elegància s’adiuen molt amb aquest cicle, i el tenor en va fer una bona versió. La seva interpretació es va fonamentar més en el joc de dinàmiques que en el joc de colors, i no és gens fàcil fer-ne una versió rodona amb aquest plantejament. Va deixar alguns moments magnífics, com l'”Ich liebe dich!” apianat de “Wenn ich in deine Augen seh'”, però al següent vers, “so muss ich weinen bitterlich”, sorprenentment, no hi vaig sentir ni rastre de plor ni d’amargor, i detalls com aquest desconcerten. Aquesta va ser la principal mancança de la interpretació, l’insuficient aprofundiment en la lectura del personatge. També caldria posar en la part negativa la tendència a imprimir un caire operístic a la interpretació així que la partitura ho permetia; no cal ni dir que es va esplaiar a “Ich grolle nicht”, deixant aquesta oient dividida entre la petita decepció davant una lectura més aviat plana del Lied i l’admiració davant d’un so espectacular. En la part positiva, a més de grans detalls com l’esmentat anteriorment, l’excel·lent “Im Rhein, im heiligen Strome”, el millor del cicle juntament amb un delicat “Hör ich das Liedchen klingen”.

Si el Dichterliebe de Piotr Beczala va ser bo, el de Helmut Deutsch va ser espectacular. Totes i cadascuna de les notes, cap d’elles sobrera, perfectament audibles; cadascuna de les línies, clarament dibuixades. Beczala va tendir a l’expansió i Deutsch va controlar i equilibrar sàviament aquests moments, amb autoritat, alhora que oferia en altres ocasions el so més delicat. Evidentment, no descobreixo res, escoltar Deutsch és un goig, i els compassos finals de Dichterliebe van ser la perla del cicle.

Després de la pausa, canvi d’aire, marxem cap a Itàlia. Encara no havia acabat d’asseure’s tothom a la platea que ja sonaven les primeres notes de Mattinata, de Leoncavallo (posats a fer un programa incoherent, per què no?). I el Palau es va omplir de llum. Ara sí es pot aplicar l’adjectiu “espectacular” a Beczala. Control, elegància, generositat… irresistible. Amb el “Pourquoi me réveiller” vam reviure el seu recent Werther al Liceu; amb “E lucevan le stelle” i, sobretot, amb un “Recondita armonia” sensacional, ofert com a propina, vam desitjar veure’l aviat a Tosca. Però, malgrat el lluïment, diria que indiscutible de Beczala (ja sabeu, hi ha d’haver de tot a la vinya del Senyor i potser a algú no li va agradar), alguna cosa em mancava, i no precisament un detall menor: l’orquestra. Àries amb piano, empobrides, ni Helmut Deutsch podia fer-hi res. Si es tractava de fer un concert d’òpera, i bé que n’hagués gaudit, no se m’acut cap motiu per no fer-lo amb orquestra. Quina oportunitat perduda!

La primera propina del recital va ser una de les cançons del compositor polonès Mieczyslaw Karlowicz incloses als recitals de Bilbao i Las Palmas de Gran Canaria, (més o menys traduït) Recordo els dies daurats, clars i silenciosos, una cançó preciosa interpretada de manera esplèndida per Beczala i Deutsch. Inevitable la sensació, refermada per la tercera de les propines, Zueignung, de Richard Strauss, que amb aquell altre programa hauríem gaudit d’un molt bon recital de Lied. De nou, quina oportunitat perduda!

Un últim detall sobre Helmut Deutsch. Fins dimarts només l’havia sentit tocant òpera en una ocasió, dues propines en un recital de Lied. Aquell dia no es va alçar per saludar cap dels dos cops. Dimarts no ho va fer tampoc en tota la segona part; Beczala li ho va demanar cada cop i ell va declinar fer-ho peça a peça. Quan va acabar el programa oficial sí que va agrair els aplaudiments, però un cop va sortir de l’escenari no hi va voler tornar per més que Beczala hi va insistir. Al final, el tenor va fer un gest amb la mà al públic (“un moment, ara torno”) i va sortir a buscar el pianista, que va a entrar a l’escenari pràcticament arrossegat pel seu company.

I aquesta és la crònica d’un recital amb dos excel·lents intèrprets que em deixa un regust agredolç i una pregunta: per què van canviar el programa a Barcelona?

Sílvia Pujalte
Núvol