Una descàrrega d'energia i entusiasme musical va sacsejar el Palau de la Música Catalana, a Barcelona, en les dues primeres sessions de la integral de les nou simfonies de Beethoven que dirigeix Gustavo Dudamel. L'excitant aventura musical va tenir en la força dramàtica de l'obertura d'Egmont una arrencada espectacular, en una sessió matinal centrada en les dues primeres simfonies. A la tarda, la càrrega dramàtica i la tensió rítmica de l'Heroica van mostrar l'immens potencial de l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela.

Té aspectes de gesta aquesta integral de les simfonies sota la batuta del carismàtic director veneçolà en cinc concerts programats en quatre dies consecutius. Al programa matinal, integrat per la Primera i Segona simfonies, més les obertures d'Egmont i Coriolà, Dudamel va posar l'accent en els llaços amb la tradició d'un Beethoven encara en deute amb Mozart i Haydn; a la tarda, les troballes revolucionàries de la Tercera i les innovacions de la Quarta van mostrar la poderosa personalitat del geni.

Una gran gesta és, sens dubte, veure a una orquestra llatinoamericana trencant estereotips; després d'aquesta marató Beethoven de Barcelona, oferiran el cicle del 19 al 23 de març a l'Elbphilharmonie d'Hamburg i tancaran la seva gira europea del 26 al 30 amb altres cinc concerts al Musikverein de Viena. Abans —el dijous— recalaran a l'Auditori Nacional de Madrid per interpretar la Novena amb els cors del Palau, dirigits per Simon Halsey, en el marc d'un concert commemoratiu dels 20 anys del cicle Grans Intèrprets i els 30 de la revista Scherzo.

S'apunta un èxit el Palau en acollir l'estrena de la gira de la formació estrella del sistema fundat per José Antonio Abreu. Gira amb un repte majúscul, doncs interpretar les nou simfonies de Beethoven és un pas de gegant per a qualsevol orquestra. Fa 10 anys, una empresa artística com aquesta hauria estat impossible; ara, la Simfònica Simón Bolívar ofereix una qualitat professional equiparable a la de les bones orquestres centreeuropees.

Un altre llenguatge

La corda va sonar amb densitat i calidesa, potser amb massa contundència en els episodis més camerístics de les dues primeres simfonies, en les quals Dudamel va modelar un so més transparent i adequat a l'herència del classicisme que planeja en aquestes lluminoses partitures.

L'orquestra va exhibir múscul en les obertures, amb accents més dramàtics i més brillantor en els metalls. Les fustes van mostrar finesa i agilitat; les cordes van guanyar flexibilitat i el so de la formació va ser cada vegada més rodó, sense perdre mai aquesta energia rítmica marca de la casa.

L'afirmació del pensament simfònic de Beethoven converteix la Tercera en la porta d'accés a un nou llenguatge que marcarà i canviarà per complet el gènere. La música és ja vehicle d'emocions i anhels amb un significat espiritual que commociona l'oïdor per la seva força interior. I Dudamel va explorar els mil matisos de la nova i revolucionària escriptura simfònica amb un pols dramàtic i una eloqüència narrativa fora de sèrie.

En l'obstinació el van seguir amb entusiasme els músics. No han perdut l'entusiasme juvenil, però la plantilla afegeix a la seva imparable energia altres reflexos més professionals i competitius. Tècnicament, la seva resposta en la Tercera i la Quarta va ser molt bona, més equilibrada i precisa que durant la sessió matinal. Però el secret de la força comunicativa d'aquest Beethoven està en l'actitud i l'entrega; enfront del tedi funcionarial de tantes orquestres, es deixen la pell a cada nota. I aquest compromís, aquesta felicitat a compartir la força de la música, va acabar seduint el públic del Palau en una festa musical de les que no s'obliden.