Cerca de crítiques

Enquesta

Frec 3 o sobre les materialitats de la fricció

26/2/2017 |

 

Programa: Frec 3

Lloc i dia:Fundació Antoni Tàpies

Dimecres 22 s’estrenà Frec 3 a la Fundació Tàpies, una obra que segueix explorant la fricció, com les seves antecessores Frec (2013) i Frec 2 (2016) i que enforteix l’estreta relació entre Agustí Fernàndez i Hèctor Parra. Tot en el marc del Sampler Sèries de L’Auditori.

La fricció pot referir-se, en general, al contacte estret entre dos cossos, però també al refregament que es produeix entre aquests dos cossos. En aquest sentit, l’obra aporta un catàleg ben nodrit de les possibilitats de la fricció, però no tant –tot i que també- en el sentit literal del tacte sobre els instruments, sinó de la fricció de cossos sonors. La qüestió que s’obre és, naturalment, com fricciona allò no matèric, sense extensió ni solidesa, com sembla succeir-li al so. És un desplaçament del concepte de “matèria” cap al de “material”. Per això, a banda de fregar i explorar les possibilitats dels objectes-instrument, també es treballa la fricció possible d’allò que ocupa l’espai, com l’aire: això és, com estava treballada la flauta o l’articulació de la veu, com l’intent de solidificar l’aire.

L’obra es dividia acústicament en tres parts. La primera, consistia en el catàleg de les friccions sonores, on convivien la violència, la detenció, l’expansió i la ralentització. De vegades l’obra es construïa mitjançant la seva conversió en el gest dur; d’altres, es tractava d’una exploració intimista, colorista, de punts; d’altres, el protagonisme era per al desplegament, com si escoltéssim a càmera lenta. Fou especialment brillant la relació entre la percussió i el piano, que solien ser els protagonistes de la fricció violenta.

La segona part, s’encarregava de la fricció ondulatòria, amb una mena d’espacialització de l’estructura dels trinats i s’explorava, de forma estesa, la possibilitat de la microondulació. Si bé, a la primera part, el protagonisme havia estat més per al so sec, tallant, aquí l’interès es concentrava molt més en la renúncia a allò sec, per pensar en la unió. La tercera part ens conduïa del món sonor anterior cap a quelcom més melòdic, amb intervals definits i treball melòdic que deixaven lluny aquesta proximitat a allò matèric. Aquesta va ser, al meu entendre, la part més forçada, una mena de renúncia a tot allò construït anteriorment. Encara que, al mateix temps, creava un curiós contrast entre l’inici i el final de la peça: comença amb una fricció petita, íntima, per part d’Agustí Fernàndez, el pianista, davant d’un micròfon, amb la mateixa fascinació amb què els artistes treballen a les seves peces amb sons que cerquen el ASMR, com Neele Hülcker. Acaba amb la saturació sonora, un gran tutti que queda engolit per la ressonància dels platerets: el pas gradual d’allò mínim a allò gran, l’estès, el que no deixa treva a que això mínim tingui, de bell nou, espai.

El piano, que era l’únic instrumet que roman fidel a les tres Frec, potencià la seva tasca gràcies a la percussió i la flauta que, quan abandonava tor rastre melòdic deixà un gran treball d’efectes, sense caure en la mera fascinació o fetitxisme de l’efectisme. Tot i així, el cello treballà com una paleta estreta de friccions, que el situaven en clara distància sonora de la resta.

Frec 3 és una obra fresca, que obre molts mons possibles a explorar. El primer, el de la recuperació del contacte, d’allò matèric, una mena de traducció en termes sonors d’allò que Valèry ens deia, que el més profund és la pell.

 

Marina Hervás
Núvol