28/2/2017 |
Programa: 'Quartett', de Francesconi
Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu
Deixem-ho clar: ni l’obra de Müller ni l’òpera de Francesconi no són adaptacions o resums de la novel·la epistolar del segle XVIII, sinó especulacions a partir d’un dels seus eixos motrius: la destrucció de l’individu a partir d’una sexualitat perturbada i devastadora. El desdoblament dels dos personatges (Merteuil en Volanges i Valmont en Tourvel) provoca un joc de miralls que faria les delícies d’un semiòtic. Formalment, s’imposa la violència de la paraula i Francesconi hi imprimeix una música compromesa amb la modernitat, atonal, amb passatges sustentats en l’electrònica però, sobretot, molt ben escrita per a la veu humana.
Des de la seva estrena a La Scala de Milà el 2011, Quartett s’ha representat en diverses ocasions a teatres internacionals i compta ja amb dues produccions. Al Liceu ha arribat la de l’estrena milanesa, amb proposta dramatúrgica d’Àlex Ollé (La Fura dels Baus), escenografia d’Alfons Flores i videoprojeccions de Franc Aleu. Visualment, l’efecte és de gran impacte des que s’alça el teló, amb una caixa escènica sostinguda per cables d’acer que deixen suspès a l’aire l’espai on es desenvolupa l’acció.
Tot i l’excel·lent escriptura vocal, Quartett demana molt als seus dos únics protagonistes, una soprano i un baríton que ocasionalment ha de recórrer al falset per a abordar determinats passatges mel·lismàtics. Per sort, Allison Cook i Robin Adams coneixen bé la partitura per haver-la estrenada a la Scala, de manera que la qualitat estava garantida i els bons resultats finals també.
Quartett és també un repte per a l’orquestra, que dialoga amb frases i passatges prèviament enregistrats en els passatges més onírics. I aquí tan fonamental han estat el director, Peter Rundel, com els enginyers i informàtics de l’IRCAM, Serge Lemouton, Sébastien Naves i Benoit Meudic.
Resultat? Una proposta ben estimulant, que es pot veure fins el proper 3 de març, enmig de les funcions de Teuzzone de Vivaldi i de Thaïs de Massenet. Quartett hauria de ser un dels grans esdeveniments operístics de la temporada, i seria una llàstima que passés sense pena ni glòria. La nit de l’estrena, al principi el comportament d’una part del públic, entossudida a tossir, feia témer el pitjor. Poc a poc, l’interès creixent es percebia. I, per tractar-se d’una òpera d’avui, l’èxit va ser considerable.