Una lluita sense treva entre dos depredadors, un combat d’un sadisme psicològic esborronador entre dos llibertins sense consciència: així és Quartett, l’òpera de Luca Francesconi basada en la peça homònima de Heiner Müller, al seu torn condensació per a dos personatges de Les amistats perilloses de Choderlos de Laclos. El cinisme entomològic amb què molts autors del segle XVIII tractaven les passions amoroses esdevé en el text de Müller un nihilisme desolador que el compositor italià aborda sense embuts.

Quartett presenta tres nivells significatius: el de l’acció pròpiament dita, les reflexions oníriques de la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont, i el món exterior, espectadors inclosos, que embolcalla el conjunt. De manera paral·lela, els tres elements constitutius de l’òpera es retroalimenten amb resultats colpidors: el llibret en anglès de Francesconi manté la duresa de l’original, la música potencia l’efecte trasbalsador del text i la posada en escena d’Àlex Ollé crea un hipnòtic marc visual que, alhora, il·lumina els diferents nivells de l’obra. No és forassenyat pensar que ha estat la força de l’espectacle signat per La Fura dels Baus el que ha facilitat la programació de Quartett en un Liceu en general al·lèrgic a l’òpera del nostre temps (i últimament poc sensible als creadors escènics del país de més projecció internacional).

Escenògraf sense parió, Alfons Flores ha creat un cubicle suspès en el buit, aguantat per desenes de cables, una gàbia per a dues feres envoltada per les virtuosístiques projeccions de Franc Aleu, d’una lucidesa sovint desconcertant: els personatges observant-se a si mateixos, la multiplicació d’imatges mostrant situacions diverses, els exemples de conflictes bèl·lics o de refugiats que emmirallen la buidor moral dels protagonistes que domina el nostre món. No és casualitat que, en el tràveling de sortida, la mansió del començament estigui ara en ruïnes.

La música de Francesconi, simplificant en excés, es podria enquadrar en certa lingua franca característica de molta òpera actual: més confiança en la declamació que en el cantabile i una efervescència instrumental reforçada per l’ús de l’electrònica, amb una orquestra i cor pregravats que complementen el reduït conjunt instrumental en viu. La partitura guanya densitat a mesura que avança, amb escenes reeixides com les dues seduccions (sobretot l’assalt blasfem a Cécile). Peter Rundel va assegurar una òptima coordinació, mentre que Allison Cook (més expansiva en el capítol vocal) i Robin Adams reprenien amb encert els papers creats el 2011 a la Scala.