Cerca de crítiques

Enquesta

Das Lied von der Erde, de Gustav Mahler al Liceu

11/9/2004 |

 

Obra: Das Lied von der Erde, de Gustav Mahler.
Director: Sebastian Weigle.
Lloc i data: Teatre del Liceu de Barcelona. 9 de setembre del 2004

Amb El cant de la terra, obra que Gustav Mahler va escriure amb la consciència de la proximitat de la seva mort, va presentar-se al Liceu el seu nou director musical, l'alemany Sebastian Wiegle, mentre que el teatre dedicava el concert a la memòria d'Albin Hänseroth, que va ser-ne el director artístic entre 1990 i 1996 i que havia mort la matinada del 9 de setembre. «Obscura és la vida, i ho és també la mort!», s'afirma en el primer dels sis poemes que configuren l'obra que Mahler va crear inspirant-se en una antologia de poesia xinesa antiga que va arribar-li amb el títol de La flauta xinesa. Havent perdut la fe que consola amb la promesa d'una altra vida immortal, el saturnal Mahler, plenament hereu del romanticisme que encara cueja i ens explica, afronta amb El cant de la terra la pròpia finitud i, mentre amb tot afirma la vida, entreveu en la natura el batec de la infinitud: tot es mor però retorna. Davant la poderosa natura que es renova infatigable, Mahler afirma: «El meu cor està cansat» (en un sentit gairebé literal, ja que patia una malaltia cardíaca que va dur-lo a la mort), i canta a la joventut i la bellesa fins que arriba al moment del comiat, en què reconeix que «tot anhel es transforma en somni», sent «la felicitat i la joventut oblidades» i vol reconciliar-se amb el seu destí mortal: «El meu cor està tranquil i espera la seva hora.» Va ser en El comiat que la interpretació d'El cant de la terra, per part de l'Orquestra del Liceu sota la direcció del nouvingut (i sembla que benvingut) Sebastian Wiegle, va fer-se digna de memòria. Amb la solidesa del tenor Johan Botha, la claredat i determinació de la soprano Deborah Polaski (que en les tres últimes temporades ha brillat al Liceu com una de les grans veus wagnerianes actuals interpretant Isolda i la Brunhilde de la tetralogia) i una orquestra serena, el concert havia transcorregut fins aleshores amb una tranquil·litat sense emoció, però amb el comiat va aconseguir-se un plus d'excel·lència. Certament, la part final, en què el comiat del món es fa de manera dilatada i ple de represes per apuntar la idea de l'etern retorn de les coses de la terra, és la més extensa i intensa, la més contrastada entre la brillantor i la llanguidesa, la que dóna més joc orquestral. Però cal una especial delicadesa i atenció per fer-la bellament present. Polaski va dur la seva veu a la plenitud i l'orquestra va lluir sota la direcció de Wiegler, que va saber donar les entrades justes al metall i la percussió i que, al final, va rebre un aplaudiment entusiasta en la seva presentació com a director musical. La llàstima és que la urgència per aplaudir va impedir que es fes el silenci que requereix «el comiat» després que la música de Mahler es vagi dissolent lentament.

Imma Merino
El Punt