Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Forma Antiqva i Xavier Sabata, de l'exuberància al misticisme
19/2/2017 |
Programa: Forma Antiqva i Xavier Sabata
Lloc i dia:Palau de la Música Catalana
Del color instrumental al dolor espiritual. Amb aquest títol, el conjunt Forma Antiqva, dirigit per Aarón Zapico, i el contratenor Xavier Sabata van fer un viatge pels diferents tipus de música barroca, la profana i la religiosa, la instrumental i la vocal. L’escenari del Palau de la Música va començar amb la llum i l’extraversió de Händel, amb l’orquestra dels germans Zapico en ple, i va anar decreixent en intensitat, disminuint els components del grup, fins acabar amb la veu a cappella de Xavier Sabata.
Xavier Sabata
A la primera part, dedicada a la música profana i instrumental, Forma Antiqva va interpretar la Música per als reials focs artificials, HWV 351, de Händel, i una suite factícia, a proposta dels mateixos intèrprets, integrada per peces de tres compositors barrocs: Händel, Purcell i Telemann. Forma Antiqva és un conjunt que es caracteritza per un so auster, sec i mat, com si volguessin emular estrictament la genuïna sonoritat barroca, allunyada de la brillantor dels instruments moderns.
La Música per als reials focs artificials va ser la peça menys reeixida del concert, ja que la interpretació de Musica Antiqva va deixar entreveure totes les dificultats intrínseques de l’obra. Els instruments de metall van cometre moltes equivocacions i el seu so va ser mat i fosc. La corda va fer una execució més lluïda, però en els moviments lents li va faltar un punt de brillantor. La segona peça, la suite factícia, va permetre que Forma Antiqva es lluís més, amb tot de moviments alternats ràpids i lents, encadenats.
La segona part del concert va suposar el gir de la música instrumental profana a la vocal religiosa, amb l’aparició a escena del contratenor català Xavier Sabata. El denominador comú de les tres peces va ser el lament de la Verge Maria, a través de l’Stabat Mater de Vivaldi, el Pianto della Madonna de Giovanni Felice Sances i el motet Ne Timeas Maria de Tomás Luis de Victoria.
Abans de començar, Sabata va dir en català el text de l’Stabat Mater, com una manera de comminar el públic al recolliment espiritual. Però la seva interpretació no va estar a l’altura de les expectatives. Sabem que Sabata és un contratenor brillant i de gran efecte, però aquest dia semblava desmotivat i a la veu li faltava projecció. En canvi, l’orquestra va interpretar la peça de Vivaldi amb el seu so auster característic i amb forts contrastos d’intensitat, tan característics del barroc.
En el següent Stabat Mater, el Pianto della Madonna de Sances, de mitjan segle XVII, l’orquestra va quedar reduïda a clavecí, llaüt, tiorba i viola de gamba, i Sabata va tornar a dir el text, aquest cop en llatí. Malgrat tractar-se del mateix himne a la Verge, escrit al segle XIII per Jacopone da Todi, la de Sances és una obra completament diferent de la de Vivaldi, molt més recollida i despullada, d’una sobrietat colpidora, i per això més intensa, que recorda el lament de Dido del Dido and Aeneas de Purcell. L’orquestra va continuar disminuint abans d’arribar a la darrera peça del concert, el motet Ne Timeas Maria, de Victoria, on Sabata va cantar acompanyat només per un llaüt, que també va abandonar l’escenari abans que la part vocal s’acabés.
Xavier Sabata va reivindicar-se més en aquestes dues obres com si es trobés més còmode en un cantar més recollit i més íntim. La veu li va sonar més ben projectada i va saber transmetre millor la intensitat dramàtica continguda en aquestes peces, força més antigues que la de Vivaldi. Forma Antiqva el va acompanyar, de manera minvant en nombre, en un concert que va cloure en el misticisme i el silenci.
Elsa Álvarez Forges
Núvol
