El 450è aniversari del naixement de Monteverdi tindrà, a diferència d’altres efemèrides, una notable repercussió en les programacions de casa nostra. Cap queixa, per descomptat, no debades la música del divino Claudio és una font perenne d’inspiració i gaudi. Començar les celebracions amb L’Orfeo és una bona pensada, ja que la primera de les òperes conservades del compositor italià va posar el llistó ben alt, encapsulant des de les beceroles del gènere moltes de les característiques de la seva evolució posterior: la relació entre poesia i música, l’alternança entre recitatiu dramàtic i cant de lluïment, el rol de les parts instrumentals i de la dansa, etc.

L’Auditori va convocar un dels millors intèrprets d’aquest repertori, Rinaldo Alessandrini, al capdavant del seu fidel Concerto Italiano, en una lectura d’una fascinant depuració expressiva, més interessada a posar el focus en la força evocadora dels versos d’Alessandro Striggio que la música de Monteverdi magnifica que no pas en sobrers efectes melodramàtics. A banda dels passatges més expansius per al vent (excel·lent), la paleta sonora del petit grup instrumental era d’una extrema transparència que permetia desplegar el cant sense cap barrera.

Justament, l’apartat vocal va ser el més discutible a causa de la tria per part d’Alessandrini de cantants amb instruments de volada limitada (l’acústica poc propícia de L’Auditori no hi ajudava), més adequats per a les deliqüescències madrigalistes dels cors que per a l’assertivitat d’un solista. No és estrany, doncs, que el més aplaudit fos el baix Salvatore Vitale, que, com a Caronte, va fer valer una veu ressonant, als antípodes d’una Anna Simboli interpretant el paper de Musica en un pròleg no gaire estimulant o una Francesca Cassinari ben pàl·lida com a Messaggiera. Amb un timbre clar i un fraseig primmirat, l’Orfeo de Valerio Contaldo va trobar en els arabescos de Possente spirto l’ocasió perfecta per seduir tant els esperits infernals com els espectadors.