Cerca de crítiques

Enquesta

Kavakos i Pace culminen un Beethoven ple d'intensitat

3/2/2017 |

 

Programa: Leonidas Kavakos i Enrico Pace

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Kavakos és un artista que no necessita presentació, atès que és un dels millors violinistes de l’actualitat, un autèntic primera espasa, que posseeix un domini tècnic insuperable, un estil delicat i sobri i una gran capacitat d’expressió. Però el violinista grec només era la meitat del concert, ja que va tornar a fer tàndem amb Enrico Pace, el pianista italià amb qui precisament ha enregistrat la integral de les sonates de Beethoven per al segell Decca. Pace és un músic que toca amb el mateix estil delicat i sobri de Kavakos, amb una gran sensibilitat en els moviments lents i la més gran perfecció tècnica en els ràpids. Tots dos junts fan un dels millors conjunts de cambra que es poden sentir als nostres dies.

Ja des de les primeres notes de la Sonata núm. 4, op. 23, vam copsar la unitat i complicitat absolutes entre violí i piano. Les frases, mesurades; les intensitats, en acord perfecte, Kavakos i Pace convidaven a un viatge molt especial i deliciós al cor del Romanticisme. El segon moviment d’aquesta primera sonata va resultar especialment graciós, amb els saltirons que fa la melodia, i Pace va destacar per una gran subtilesa acompanyant Kavakos amb un so piano i delicadíssim.

La Sonata núm. 5, op. 24, “Primavera”, va fer notar un protagonisme equilibrat entre violí i piano, amb un diàleg constant entre tots dos instruments en pla d’igualtat. Kavakos i Pace, novament, van brodar l’obra amb un so pur i cristal·lí per part del violí, i una sensibilitat fora del comú per part del piano. Kavakos mai no ha estat un intèrpret que fa gala del virtuosisme, sinó que sempre és sobri i temperat, sense que això li resti ni un bri de força expressiva. La seva intensa capacitat emotiva rau en un so brillant però delicat, que combina a la perfecció amb l’estil de Pace, un pianista que quan toca sembla que en comptes de tecles acariciï una roba de vellut.

Finalment va venir la Sonata núm. 10, op 96, “L’Aurora”, la darrera, escrita el 1812, deu anys més tard de la “Kreutzer”, i dedicada a un alumne del compositor, l’arxiduc Rodolf d’Àustria. Kavakos i Pace van culminar un viatge per les sonates de Beethoven amb el segell de la bellesa, la delicadesa i el somni. Precisament en l’Adagio espressivo d’aquesta sonata van crear magistralment un clima de suspensió i d’etereïtat que feia endinsar-nos en un món de somni en què el temps s’havia deturat.

Es fa molt difícil escriure en paraules les sensacions que aquest concert va produir perquè la interpretació de Kavakos i Pace va ser d’una intensitat estètica fora del comú.

Elsa Álvarez Forges
Núvol