Cerca de crítiques

Enquesta

Verklärte Nacht

13/1/2017 |

 

Programa: Berlin Trio

Lloc i dia:PETIT PALAU

Avui dia sembla que només puguin brillar les joves promeses, artistes prodigi que recorren el món mostrant una tècnica impol·luta, un extens repertori i un talent desbordant. Però molts són encara com una ponzella que ha de madurar, i només l’experiència ofereix aquesta oportunitat. Un exemple d’expertesa i sòlida sedimentació ho és el Berlin Trio, que ahir va enlluernar el Petit Palau mostrant gran domini de repertori d’entre el classicisme i els primers vestigis de la Neue Musik. Tres compositors i tres peces molt representatives de les seves respectives èpoques i del tarannà dels creadors: el Trio en Si bemoll major, KV 502 de W. A. Mozart, el Trio en Re menor, op. 63 de R. Schumann i la versió que Eduard Steuermann va fer de la primera obra important d’A. Schönberg, Verklärte Nacht, op. 4.

El Trio de Mozart destaca pel paper del violoncel, interpretat per un gran artista de casa nostra, Lluís Claret. Aquest instrument ja no es limita a doblar el violí i el piano i assegurar una base harmònica amb uns greus vellutats, sinó que participa del diàleg conjunt. Assoleix una independència que ja es pot apreciar al primer moviment, ”Allegro”. Des de la primera nota, el Berlin Trio va transmetre aquella serenitat que ens ofereix Mozart, l’elegància, la simetria, l’equilibri, els frasejos clars que permeten una escolta intel·ligible, els pilars del Classicisme. El “Larghetto” ve introduït pel piano, de la mà de Klaus Hellwig, que va mesurar molt bé la intervenció del pedal emetent un so net, a banda que l’atac era precís i delicat. Cal destacar també la intel·ligent intervenció del violí de Christiane Edinger, que va mantenir una afinació molt acurada tot i la complexitat de la partitura. I a l’”Allegretto”, el violoncel va tornar a tenir un inusual protagonisme en una peça rondó-sonata amb acompanyament sincopat.

Robert Schumann ens oferia una peça que revelava la naturalesa del Romanticisme: passió, densitat, amb parts ombrívoles i d’altres lluminoses i seccions ben contrastades. Una obra amb molt de caràcter interpretada amb total compenetració pel trio. A “Mit Energie und Leidenschaft” destaca un moment excels del piano que dibuixava una melodia i evocava sensacions com d’una caixa de música. Després de l’acabament inesperat de “Lebhaft, doch nicht rasch” arribava “Langsam, mit inniger Empfindung”, que s’obria amb la solemnitat del piano i seguia amb el lament del violí en una pàgina molt expressiva amb modulacions interessants. El quart moviment, “Mit Feuer-Nach und nach schneller” és com la narració de l’arribada de la primavera, amb una frescor que s’agraïa després de les ombres. Ens trobem amb un Schumann molt inspirat que proposa diàlegs, canvis de dinàmiques, jocs amb frases en to major i to menor, amb melodies de caràcter intervàlic. Tot amb una interpretació esclatant, apassionada i precisa alhora.

La tercera obra que va interpretar el Berlin Trio –tot i que es va tocar en segon lloc- va ser la versió d’Eduard Steuermann de Verklärte Nacht de Schönberg que, per diversos motius, em va entusiasmar. L’original, en un sol moviment, es considera la primera obra amb empremta schönberguiana, que anticipa molts dels processos que seguiran més tard amb l’atonalitat i l’expressionisme. Però encara té una marcada influència de Wagner, especialment en el cromatisme, i en Brahms, en els enllaços harmònics, i per tant la podem qualificar de Post-romàntica. Destaca per romandre com a únic testimoniatge clar de la creació de música programàtica.

Recordem-ho: parlem de música programàtica quan volem expressar quelcom metamusical en la partitura, ja siguin sentiments, elements de la naturalesa o escenes dotades de narrativitat. L’orquestra simfònica resultà un mitjà idoni per a la creació de música amb connotacions descriptives, per la seva varietat tímbrica, que permet una diversitat de jocs de color, encara que Verklärte Nacht –i aquí radica, en gran mesura, la seva innovació- serà interpretada per un sextet de corda que, com tota la música de cambra, romania fins al moment com l’últim vestigi inalienable de la música absoluta, concepte que Eduard Hanslik havia posat en circulació a partir de 1854. A diferència de la programàtica, la música absoluta pretén crear sense dotar l’obra de cap idea subjacent, més enllà dels processos musicals que s’esdevenen entre compàs i compàs i, per tant, és considerada l’abanderada de la veritat divina i l’essència filosòfica.

Basada en un poema de Richard Dehmel, la intenció de Schönberg era representar, precisament, la seva idea subjacent, més enllà de fer una mera descripció del que s’hi narra. Els motius no reprodueixen cap mena d’acció ni element de la naturalesa, sinó que Schönberg se centra en la naturalesa per expressar emocions de manera poètica. Els temes principals són la bellesa del món i l’actitud moral determinada per superar un problema humà. Es tracta d’una història d’amor que està al llindar del fracàs, però que finalment se salva, de forma que després de la crisi, la simbòlica transfiguració del tràgic destí dels amants restaura l’estabilitat. El poema de Richard Dehmel, basat en un episodi autobiogràfic, consta de cinc estrofes, en les quals hi podem distingir l’alternança entre la veu de la natura, la de la dona i la de l’home, que dialoguen, en una escena situada en un bosc, on dos amants passegen turmentats. La dona es lamenta perquè espera el fill d’algú a qui no estima i l’home la consola amb l’acceptació del fill com a propi. El poema ens deixa immersos en una atmosfera onírica (de la mateixa manera que, en el cèlebre duo d’amor, Tristan i Isolde es pregunten si “Ist es kein Traum?”) en la qual Dehmel ens presenta dos amants turmentats per un amor que va en contra de les convencions. La dona es plany del seu destí i expressa l’infortuni amb una explosió de sentiment, accentuat per l’acceptació del seu instint maternal. Darrere d’aquest personatge hi podem copsar la idea de decepció concomitant amb el pessimisme ontològic de Schopenhauer, convençut que res del que ens angoixa en aquest món es pot canviar. Però arriba la transfiguració: l’home, pres per una energia i una clarividència serena, segueix la raó per relativitzar l’infortuni i troba la solució, que passa per adoptar el fill cop a propi, desafiant la naturalesa, però al mateix temps agraint-li els fruits que ha donat. Si seguim Schopenhauer, és natural que la dona estigui tan turmentada, ja que l’adulteri femení és una falta imperdonable en aquell temps. A més, tot en ella és passió i irracionalitat, mentre que l’home, en canvi, és capaç de prendre decisions racionals, encara que finalment estiguin en harmonia amb allò que li dicta el cor.

El Berlin Trio va entusiasmar amb una fantàstica interpretació de la versió d’un gran amic de Schönberg, el pianista Eduard Steuermann. Tot i que el primer fragment va anar amb un tempo un xic massa lent i va sonar opac –i, potser, al principi va faltar cohesió-, la difícil partitura va ser executada amb brillantor. Partint de la base que el piano pot arribar a ser un “instrument-orquestra”, Steuermann va concentrar molt bé l’essència de l’obra de Schönberg, que s’anava desplegant amb una creixent compenetració entre els membres de la formació. El Berlin Trio ens va oferir una versió destilada de Verklärte Nacht, que responia a un gran afany d’essencialització. Una píldora excitant, almenys, pels amants de la Zweite Wiener Schule.

Aina Vega Rofes
Núvol