8/1/2017 |
Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell
Festival de valsos i danses
Sara Blanch, soprano. OSV. Arthur Post, director.
Teatre de La Faràndula de Sabadell. 7-1-17.
Des de 1988, la Simfònica del Vallès ofereix el seu Festival de valsos i danses amb un èxit de convocatòria només equiparables als programes de bandes sonores de pel·lícula. La gira per diferents ciutats catalanes des d’abans de Nadal i fins aproximadament Reis, és l’exemple del caràcter itinerant d’una orquestra més Nacional de Catalunya que la batejada així, tot i que el descens d’actuacions respecte les gires de fa deu i dotze anys. Coses de la crisi. I de la miopia dels gestors culturals.
La identitat d’aquest festival rau en un savoir faire festa, l’enginy per donar-li varietat, l’encert del repertori i oferir uns estàndards artístics suficients amb moments de fraseig emotiu com en el Vals dels patinadors de Waldteufel o en l’arranjament d’ En el bell Danubi blau de l’Strauss (fill). Per cert, calia un arranjament d’una obra mestra de deu minuts?
La resta del programa va rondar entre la repetició (dissabte per la tarda era la vuitena vegada que l’interpretaven) i la suficiència amanida pel pintoresquisme, la vitalitat, el color i l’efecte sorpresa de peces com la Polka 4G de l’apròcif Ignatz Strauss, el Sandpaper ballet de Leroy Anderson dirigit pel timbalista Marc Cabero o el Tico Tico de Zequinha de Abreu, tres dels moments àlgids d’enguany. No obstant, s’hi va enyorar una obertura o intermedi de sarsuela sense espanyolismes fefaents.
La vessant operística es va saldar amb la soprano tortosina Sara Blanch que ja no és una revelació. Almenys a casa nostra. Dues àries i una propina van ser cantades amb la naturalitat, l’emissió perfecte, la dicció pulcra i el gust en la línia canora que la caracteritzen. Cal destacar l’atlètica Olympia (Els contes d’Hoffmann d’Offenbach) tant vocalment com física, sense por als afegits en la darrera reexposició del tema.
Tot plegat ben servit i presentat pel nord-americà Arthur Post, de català molt intel·ligible i una flema humorística punyent, no sempre seguida pel públic sabadellenc -desesperantment fred- que va necessitar de correlacions tan delirants com agudes entre la Marxa Radetzky i els Boney M per posar-se dempeus: una aguda manera de variar la clausura ritual del concert de cap d’any i de donar un darrer cop efecte. Hi ha clàssics que ho són massa.