Hiperactiu, elèctric i amb les piles sempre carregades, Ara Malikian (Beirut, 1968) viu immers en una permanent aventura. El violinista dels prodigis va tancar fa uns mesos la maratoniana gira de '15' i ja s’ha embarcat en un nou projecte: un espectacle basat en el seu últim disc, 'The incredible story of Violin'. La producció va inaugurar dimarts al Palau, dins del Festival del Mil·leni, un intens tour que va continuar ahir al Teatro Real de Madrid i tornarà avui al recinte modernista.

La metodologia no ha canviat. Malikian, que juga amb fantasia i realitat per construir el guió dels espectacles, converteix el seu instrument en protagonista d’un viatge que comença quan, als 3 anys, va rebre del seu pare el violí amb què el seu avi va aconseguir fugir del genocidi armeni a Turquia el 1915 i que l’ha acompanyat en tota la seva carrera. Amb el suport d’una banda de còmplices solistes de corda i percussió, tira d’aquest fil narratiu per armar un efectista xou. El seu virtuosisme i demolidor desplegament energètic estan al servei de la comicitat de l’espectacle i el públic sucumbeix al seu magnetisme.

No van faltar les seves versions de Bach –magnífica recreació de l’'Ària'–, l’'Estiu' de Vivaldi (totes dues en els bisos) i 'La campanella' de Paganini (demanant «comprensió» per a la «difícil» aportació del percussionista), ni les de músics de pop i rock que ell considera tan de culte com Mozart i Chopin, com Led Zeppelin i la seva 'Kashmir' i David Bowie i la seva 'Life on Mars'.

GRAN PERSONALITAT

En un muntatge amb tant de pes de les seves mestisses composicions pròpies, la personalitat de Malikian va lluir més que mai. Les influències armènies i orientals van brillar en peces com la dedicada al seu avi, i la intensitat lírica va pujar en 'El vals de Kairo', sobre el seu fill, i en la cançó sobre els refugiats. «Tant de bo tots haguessin tingut un violí redemptor com el meu», va dir.

La cèltica 'Dansa del percebe', al·ludint a la mobilitat d’aquest crustaci, i el 'Rèquiem per a un boig', dedicat al seu violí, «que va ressuscitar després de suïcidar-se al caure d’una taula», van ser dos dels moments més hilarants juntament amb altres com la denominació de Ravioli al seu instrument quan li van preguntar per la seva procedència. «¿Al pesto?», va inquirir un col·lega. «No, al presto», va respondre el sempre ocurrent Malikian.