El desencís per la cancel·lació a última hora de Thomas Hampson, un dels solistes estrella de la temporada, era ben comprensible, no debades el magnífic baríton nord-americà ha sigut massa car de veure per aquestes latituds. L’OBC va reaccionar amb prestesa per buscar un nom de prestigi capaç d’interpretar el mateix programa, i el cantant trobat reunia, sobre el paper, totes les garanties. A l’hora de la veritat, l’actuació de Dietrich Henschel també va donar motius per al desencís.

Amb una veu curta pels extrems i un timbre mat, el baríton alemany va plantejar una interpretació grisa i avara de matisos d’una selecció de Des Knaben Wunderhorn ( El corn màgic de la joventut ) de Mahler (sis cançons, més dues de propina), veritable camp de proves del compositor bohemi que germinaria en diverses simfonies. Fins i tot tenint en compte l’acústica poc favorable a les veus solistes que ofereix l’Auditori, Henschel rarament es va imposar sobre l’orquestra -menada per Ono amb un esforç prou reeixit de refinament sonor- i, si en algun moment, les intencions expressives semblaven més inspirades (la concentració de Wo die schönen Trompeten blasen ), el llast de les dificultats vocals es va encarregar de desfer l’encanteri.

Ono i l’OBC es van poder esplaiar més a gust amb la Simfonia núm. 6 de Xostakóvitx, compositor que, per la seva combinació de sublimitat i vulgaritat, és en molts sentits un hereu natural de Mahler. Partitura singular en tres moviments, cadascun més ràpid que l’anterior, la Sisena arrenca amb un Largo ombrívol i dramàtic en què la corda de l’OBC va exhibir una òptima cohesió (el metall, en canvi, va patir alguna esgarrinxada). Ono va caracteritzar bé la transició cap a un clima més distès en l’ Allegro subsegüent (tot i l’esclat paroxístic al mig del seu desenvolupament) abans d’atacar un Presto efervescent, d’una brillantor tan burleta com descarada.