I tots van acabar cantant l’¡Al·leluia!. Atenent a la petició de William Christie, després de gairebé tres hores de concert, el públic que omplia el Palau va unir les seves veus a les de Les Arts Florissants i els solistes per interpretar el cèlebre cor. Aquesta petita però grandiloqüent participació va tancar una vetllada que es repeteix tots els anys i que Barcelona, ni més ni menys que amb cinc propostes de l’oratori en una setmana, ha incorporat, com succeeix en els països anglosaxons, a la seva tradició musical nadalenca. Tot plegat malgrat que Händel va concebre El Messies com una obra per ser interpretada a la Pasqua de Resurrecció, i en la qual només la primera part es refereix a la Natividad.

  El joiós esclat, plantejat en forma de bis participatiu, va tancar una recreació desenvolupada amb rigorosos criteris historicistes i que va transcórrer amb una notable agilitat i transparència i uns ben controlats tempi. La direcció del mestre nord-americà nacionalitzat francès va ser extremadament detallista i va estar sempre al servei de la consecució de l’homogeneïtat sonora entre orquestra i el ben afinat cor.

El rendiment dels solistes

L’únic problema, encara que sense perjudicar seriosament al conjunt, va estar en el diferent rendiment dels solistes, a algun dels quals li va costar acoblar-se a la mesurada sonoritat orquestral. Els millors del quintet van ser la lluminosa soprano Katherine Watson i el baix Constantin Wolff, i van quedar a un nivell més discret Emmanuelle de Negri, el tenor Samuel Boden i el contratenor Carlo Vistoli.

  La versió de la formació creada el 1979 per Christie es va ajustar a la creixent intensitat de la línia dramàtica d’una obra més contemplativa i reflexiva que teatral sobre el misteri de la Redempció i la relació entre Déu i l’home.

  Les bellíssimes àries i cors es van succeir amb fluïdesa marcant els moments d’un relat musical carregat d’emoció. La interpretació de l’¡Al·leluia!, que es refereix al moment de la Resurrecció, va ser un dels punts culminants, però no l’únic. La culminació de l’aclamat cor amb el passatge anterior a l’imponent Amén final va ser un altre d’ells.

  Després de la recreació, la temporada passada, de la Missa en si menor de Bach i ara de la peça de Händel, al mestre i les seves formacions només els queda completar la trilogia dels seus oratoris més estimats al Palau amb La creació, de Haydn. Però per a això s’haurà d’esperar fins a l’any que ve.