Va ser una gran vetllada d’òpera però també de gran teatre. La coproducció, estrenada el 2013 a Ais de Provença (França), ha arribat al coliseu de la Rambla mantenint l’excel·lència del cohesionat equip inicial, exceptuant l’imponent Alan Held, que aquí encarna Orest. La principal responsabilitat requeia per això en el treball de Pons, expert en la música de Strauss però que debutava en la direcció d’aquesta bella i complexa obra que necessita ajustos molt precisos en la sonoritat d’una orquestra desbordada d’elements, 87, que a penes cabien al fossat.
  En una partitura de tantes inflexions, amb moments de violència extrema i altres d’intens lirisme, la formació va respondre amb un so homogeni i el director va ser molt acurat, equilibrant els volums perquè s’acoblessin amb la tessitura vocal d’un repartiment de luxe.

  En una òpera sobre l’obra de Sòfocles composta a partir del text psicoanalític d’Hugo von Hofmannsthal, aconseguir un traç dramatúrgic que l’acosti al públic era fonamental. Això és el que va fer Chéreau, amb una posada en escena de línies senzilles que situa l’acció en un auster pati presidit per una espècie d’absis romànic. En aquest espai presenta la tragèdia com una història de família, en la qual hi ha enfrontament però també amor. La composició dels personatges fins i tot en el més mínim detall, expressant amb claredat emocions i contradiccions, ajuda a compondre una història en la qual resplendeix la cara més humana del ­mite.

DANSA ABANS DE MORIR

L’espectador se sent atrapat per l’atmosfera del relat, a partir d’aquella seqüència inicial sense música en la qual les servidores escombren l’escenari creant un clímax propici per al que vindrà després. Herlitzius desplega el millor dels seus recursos arribant en plenitud al final del seu esgotador rol amb la magistral dansa executada abans de morir. El seu és no només un gran treball interpretatiu sinó també físic. És difícil pensar en una intèrpret que sigui capaç de controlar millor els matisos d’una canviant vocalitat i, a la vegada, dramatitzar com ella ho fa.

  Hi ha moments inesborrables de la seva actuació com el de l’escena del reconeixement del seu germà Orest o les de la relació amor-odi amb la seva mare, Klytämnestra. També impacta el contrast amb la seva germana Chrysothemis, que prioritza els seus interessos de formar una família sobre els de la venjança. Tots estan bé en aquesta funció. I és que a Elektra li va bé Chéreau.