Cerca de crítiques

Enquesta

Sir András Schiff culmina victoriós les darreres grans sonates

1/12/2016 |

 

Programa: Sir András Schiff

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Sir András Schiff ha tancat el cicle de les darreres grans sonates que ha interpretat al llarg de tres concerts en temporades successives al Palau de la Música. Han estat tres vetllades meravelloses en què el pianista britànic ens ha fet arribar les tres últimes composicions per a piano de quatre gegants de la música: Mozart, Haydn, Beethoven i Schubert. Des del primer concert Schiff va captivar el públic amb un estil elegant, sobri i delicat, i un so expansiu per transmetre l’angoixa inherent a les obres que representen el testament musical de cadascun dels quatre compositors.

En aquest darrer concert, interpretat sense pausa entremig, Schiff va tocar la Sonata núm. 18, KV 576 de Mozart, la Sonata núm. 21, D. 960 de Schubert, la Sonata núm. 62, Hob. XVI:52 de Haydn i la Sonata núm. 32, op. 111 de Beethoven. Va ser tot un tour de force per part d’un Schiff en estat de gràcia que va aconseguir extasiar de manera creixent un públic cada vegada més entregat a un programa compacte i ple d’unitat que culminava en la imponent sonata de Beethoven.

Col·loquialment podríem dir que Schiff va clavar les quatre sonates, però potser va sortir un pèl fred i tot i que va tocar un Mozart mesurat, contingut i elegant, en alguns passatges ràpids es va notar una execució un xic mecànica. Però això no va enterbolir gaire gens una interpretació caracteritzada per una articulació perfecta i nítida de les notes que era del tot adequada en Mozart.

El seu Schubert, en canvi, va ser tan colpidor com el de fa mig any. Schiff és un pianista d’estil molt clàssic i que fa un ús molt moderat del pedal. Especialment en el Molto moderato inicial de la Sonata D. 960, va fer una execució més picada que no lligada d’algunes frases, però globalment va donar volada a l’obra a través d’unes dinàmiques d’intensitat molt interessants i plenes de matisos. Si bé al principi semblava que Schiff no sabria transmetre la transcendència espiritual d’aquesta sonata, de seguida va quedar dissipat el dubte. El seu Schubert va ser un viatge d’hivern al més enllà, que va culminar en un Allegro ma non troppo en què l’ús del pedal va ser molt més generós que en els tres moviments anteriors i l’angoixa de l’obra va arribar fins a la pell de l’espectador.

Si Mozart havia resultat una mica mecànic en alguns trossos, Haydn va ser tot el contrari. Malgrat ser d’un estil més rígid que Mozart, Schiff va tocar un Haydn que volava i va interpretar l’Adagio de la sonata deixant les notes en suspensió, cosa que donava un gran lirisme a la peça. El darrer moviment, el Finale-Presto, de caràcter juganer, Schiff el va abordar a gran velocitat i el resultat va ser un contrast notori entre els tres moviments. L’execució va ser immaculada.

Sense faltar a Schubert, podríem dir que el pes pesant del concert va ser la immensa Sonata núm. 32 op. 111 de Beethoven, estructurada en dos únics moviments, en què Schiff va desplegar tot el seu art per a una interpretació absolutament majestuosa, amb un so ample i molt expansiu. Veient-lo, semblava com si Schiff s’hagués transmutat en un altre ésser, posseït per l’esperit d’aquella obra grandiosa. Va vèncer tots els esculls purament tècnics de la sonata, d’una dificultat extrema, i a més a més va transmetre el crit desesperat de Beethoven en aquesta peça carregada de malenconia, de profunditat i d’angoixa vital. Especialment en l’Arietta, el segon moviment, Schiff va fer un gran contrast entre el lirisme i la rauxa, que va accentuar una interpretació portentosa que va deixar el públic gairebé en estat de xoc. El cicle de les últimes sonates acabava gairebé de manera religiosa, amb un Schiff exhaust després de més de dues hores de tocar peces carregades de dificultats. Però davant l’ovació del públic, el pianista encara va oferir dos bisos: l’Ària de les Variacions Goldberg i l’Allegro de la Sonata fàcil de Mozart, dues peces plenes de llum que trencaven la tenebra beethoveniana.

Elsa Álvarez Forges
Núvol