L’Any Granados s’ha mogut fins ara, pel que fa als grans equipaments musicals de la capital, entre l’escassetat i l’oblit, amb la qual cosa l’agraïment és doble als Amics de l’Òpera de Sabadell per oferir un pal·liatiu en forma de l’òpera més coneguda del compositor lleidatà (i la que indirectament el va dur a la mort). La versió de concert mereixia en aquest cas certa comprensió, ja que si Goyescas presenta nombroses belleses musicals, com a drama l’obra no s’aguanta gaire. Les veus van ser l’element més destacat de la versió, començant per la refinada Rosario de Marta Mathéu, que va assolir altes cotes d’emoció a La maja y el ruiseñor, mentre que Albert Casals, amb una veu que ha guanyat fermesa (també una mica de tibantor), va ser un intens Fernando, enfrontat a l’impecable Paquiro de Carles Daza, el més clar en l’enunciació del text de Fernando Periquet. La temperamental Pepa de Laura Vila completava amb encert el quartet protagonista, si bé tant aquí com a les tonadillas ofertes a la primera part la feblesa del greu va ser perceptible de forma ocasional.

Goyescas potser no és un gran drama, però mereixia una direcció menys anèmica i quadriculada que l’oferta per Rubén Gimeno, amb un voluntariós Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell i una Simfònica del Vallès aquí molt més ajustada que en una desmanegada primera part: el preludi de l’acte tercer de Follet que obria el concert no va inspirar gaire confiança. A l’òpera es va fer servir la servicial reorquestració d’Albert Guinovart, responsable també dels arranjaments de diverses tonadillas interpretades per Vila i una Mathéu exquisida, però curta en picardia.