Cerca de crítiques

Enquesta

'Il Giardino Armonico' a Torroella

Scheidt, Biber i Locatelli

27/8/2004 |

 

Obres de Scheidt, Biber, Vivaldi, Händel i Locatelli. Il Giardino Armonico. Enrico Onofri, violí. Gemma Bertagnolli, soprano. Director: Giovanni Antonini. 24è Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, església de Sant Genís, 19 d'agost.

Hem titulat la crònica amb el nom de tres compositors poc sovintejats en les nostres sales de concert i que creiem que constitueixen l'aportació més valuosa d'Il Giardino Armonico en la primera de les seves dues actuacions a Torroella. Van iniciar la sessió amb la Battaglia a 5 de Samuel Scheidt, composta el 1621. La interpretació va justificar que el títol no fos un eufemisme sinó que, partint els músics en dos grups, va ser un autèntic intercanvi de respostes, d'ecos, de contrapropostes musicals. Va liderar la versió Giovanni Antonini amb el seu flautí, duent una dinàmica brillant i corprenedora. Sense respir va empalmar aquesta obra amb la Battaglia a 10, de Ignaz Franz von Biber, una peça esplèndida que d'entrada ens va delectar amb un magnífic quòdlibet instrumental que retrata uns guerrers embriacs. Els acords aspres de la marxa van ser afavorits col·locant papers sota el cap de les cordes al violoncel i al contrabaix. El Lamento final va ser dit amb una total desolació, quasi abandonant la darrera nota. A la segona part, Il pianto d'Arianna, Concert en mi bemoll major Op. VII núm. 6 de Pietro Locatelli, un virtuós del violí, va possibilitar el lluïment del concertino del conjunt Enrico Onofri. Van diferenciar admirablement, per exemple, un Largo, un Largo andante i un Grave.

L'organització va haver de substituir l'anunciada cantant Núria Rial, assídua col·laboradora del conjunt i ara baixa per prescripció mèdica. No és fàcil la substitució. Es va escollir Gemma Bertagnolli, premi Mozart del concurs Viñas del 94, de característiques molt diferents, tot unint però artifici i bon gust, també avesada a la col·laboració amb Antonini. Ens va oferir unes versions molt personals de la programació, que, excepte una ària, molt encertadament va canviar de la que estava prevista amb Núria Rial. En l'ària de Cleopatra Piangeró la sorte mia del Giulio Cesare de Händel, per definir el seu estil, res a veure amb la versió d'Elena de la Merced immersa en l'actuació escènica, fa poc al Liceu. La Bertagnolli era un element més del conjunt. De la Merced, en canvi, enganxava amb la veu i la música, era com cotó fluix ambiental. Ens va agradar la rebel·lió harmònica, molt ben accentuada per l'orquestra, de la primera ària de Händel interpretada, Tu giurasti di mai non lasciarmi, però potser la part més interessant va ser el motet de Vivaldi, Laudate pueri, on la visió de soprano i conjunt és ben diferent, ja que l'època i les interpretacions estilístiques ho permeten, de les versions discogràfiques existents.

Il Giardino Armonico sap donar la música ben viva i, per tant, comunicativa. Els aplaudiments van ser intensos i ens van donar tres bisos, dos amb soprano, una ària d'Agrippina de Händel i el Lament de Dido, de Dido i Enees de Purcell, i al mig, un Fandango de C.W. Gluck.

Jordi Maluquer
Avui