Cerca de crítiques

Enquesta

Philippe Jaroussky fa regnar l’espiritualitat al Palau

21/11/2016 |

 

Programa: Philippe Jaroussky

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

La part cantada va incloure dues cantates de Telemann i una de Bach, entre les quals es van intercalar obertures instrumentals d’altres obres religioses d’ambdós compositors. Malgrat que és molt més coneguda l’obra religiosa de Bach, Telemann també va escriure cantates i passions, de les quals vam poder fer un tast a la primera part del concert. L’orquestra va interpretar l’obertura de la Passió segons sant Mateu i la de la Brockes-Passion, totes dues de Telemann. Amb instruments originals, l’Orquestra Barroca de Freiburg va tocar amb un estil molt sobri, tal com correspon al barroc alemany, però amb un so càlid i una gran precisió.
Philippe Jaroussky va aparèixer a l’escenari del Palau des de bon principi, ja que es va enllaçar l’obertura amb la Cantata Der am Ölberg zagende Jesus. El contratenor va fer gala d’una tècnica sòlida i perfecta, una projecció òptima i un legato miraculós que li permetia fer frases llarguíssimes que semblaven suspeses en l’aire. Una dicció perfecta de l’alemany i un fraseig molt elegant van culminar una interpretació sòbria i profunda amarada d’una espiritualitat corprenedora. Per acabar-ho d’arrodonir, la conjunció amb l’orquestra va ser perfecta, en cap moment no va haver cap nota fora de lloc per part de cap dels músics. La unitat entre cantant i orquestra era total.
En la segona cantata de Telemann, Jesus liegt in letzten Zügen, l’entrega absoluta de Jaroussky a la peça va fer que poguéssim visualitzar el patiment de Jesús a través de les seves frases inacabables i etèries. L’orquestra i ell es van conjurar per crear una aura d’espiritualitat tan intensa i pregona que gairebé van convertir el Palau de la Música en un temple religiós.
En aquest clima creat, a la segona part l’orquestra va interpretar tres obertures curtes de tres cantates de Bach fins que al final va tornar a aparèixer Jaroussky per oferir-nos una de les cantates més belles i amb més càrrega de profunditat, la número 82, Ich habe genug. Aquesta cantata va ser escrita originalment per a baix, més tard Bach en va fer una altra versió per a soprano i més tard, una altra per a mezzo-soprano. Philippe Jaroussky va tornar a excel·lir en la interpretació religiosa, acompanyat per l’oboè d’Ann-Kathrin Brüggemann.
De la primera ària, “Ich habe genug”, Jaroussky en va fer una execució molt sòbria, però excessivament tècnica; hi va mancar una mica de l’alè espiritual amb què havia cantat Telemann. Ara bé, en la segona ària, “Schlummert ein”, va desplegar novament el seu fiato gairebé infinit per cantar i enllaçar frases llargues que quedaven en una suspensió que bressava el públic. No debades és una ària que commina al son. En la tercera ària, “Ich freue mich”, de caràcter més viu i ràpid, a Jaroussky li va faltar un xic d’amplitud en el registre central i greu, però així i tot, podem afirmar que en conjunt va fer una interpretació del tot reeixida de la cantata de Bach.
Acabat el concert, amb el públic dempeus ovacionant-lo per un concert fabulós, Philippe Jaroussky es va adreçar al públic en un català molt correcte per indicar que cantaria l’ària “Was Wunder, dass der Sonnen pracht”, de la Brockes-Passion de Telemann. Un cop va haver acabat, el públic seguia aplaudint i aleshores Jaroussky va tornar a parlar en català, per anunciar que clouria el concert amb el Laudamus te de la Missa en si menor de Bach. Una ària que, curiosament, canta la soprano. Un Jaroussky pletòric pel seu èxit es va acomiadar del públic barceloní.

Elsa Álvarez Forges
Núvol