El càlid aplaudiment de rebuda evidenciava que, després del pas pel Liceu i l’Auditori, Philippe Jaroussky tenia el Palau conquerit sense necessitat d’obrir la boca. En acabar el concert, la rendició era completa, amb el mèrit afegit d’un programa aquest cop més dens, sense (quasi) floritures. Aparcant la pirotècnia virtuosística dels herois operístics per a castrat i els arabescos perfumats del repertori sacre catòlic, el contratenor francès s’ha endinsat en l’austeritat luterana amb tres cantates de marcat caràcter mortuori. Compositor prolífic en una era ja de per si abundosa, Telemann va presidir la primera part amb les evocacions de l’agonia de Crist, el to pietista de les quals no excloïa puntuals excursos d’una sorprenent lleugeresa. L’ària conclusiva de Jesus liegt in letzten Zügen va ser una de les escasses oportunitats que Jaroussky va tenir per desplegar el seu enlluernador virtuosisme, però en la resta de peces la lluminositat de la veu i una ajustada musicalitat, així com l’agombolament òptim de l’Orquestra Barroca de Freiburg, van fer meravelles.

La cantata Ich habe genug BWV 82 de Bach és el prec d’una ànima ablanida que espera la mort amb la música més commovedora possible. Si, tot i una hipnòtica aportació instrumental presidida per l’eloqüent oboè d’Ann-Kathrin Brüggemann, una versió més incisiva que la que va oferir Jaroussky és plausible, va ser impossible no deixar-se bressolar per la dolçor salvífica amb què el contratenor va atacar l’ària Schlummert ein, un d’aquells moments que et transporten al setè cel sense bitllet de tornada.