Un concert de música clàssica amb un públic majoritàriament hipster i amb cerveses a la platea? Potser aquest paisatge resultaria sorprenent en el cas de la majoria d'intèrprets, però no en el de James Rhodes. El pianista britànic mostra unes maneres més pròpies d'una estrella del pop que del rígid i solemne estereotip del concertista clàssic i, si fa uns mesos es va presentar al Sónar, dijous va actuar al Festival de Jazz de Barcelona, a la sala Barts.

Ell mateix va justificar la seva presència a l'inici del concert recordant la vinculació amb la música clàssica de Chick Corea, Oscar Peterson i Nina Simone, “que es va dedicar a la música gràcies a Bach”. Va ser la primera de les seves nombroses interaccions d'un públic –segurament poc habitual del Palau de la Música o L'Auditori– atret, en bona mesura, per la popularitat assolida per Rhodes arran de la publicació del seu llibre autobiogràfic Instrumental. El pianista ha esdevingut un cert hype cultural arran d'aquestes memòries on descriu –amb un to tan colpidor com proveït d'un paradoxal sentit de l'humor– les seqüeles psicològiques i físiques que li ha deixat el fet d'haver estat víctima d'abusos sexuals en la seva infantesa. De passada, a Instrumental no estalvia crítiques a l'elitisme del món de la música clàssica, i el concert va ser una demostració de la seva manera d'apropar l'obra de compositors com ara Bach, Chopin, Beethoven, Rakhmàninov –el nom del qual té tatuat en ciríl·lic–, Gluck i Puccini.

Amb el seu aspecte de tímid nerd setciències, amb ulleres de pasta, texans i una samarreta de màniga llarga dedicada a Chopin, Rhodes es va ficar els espectadors a la butxaca des del primer moment amb les seves anècdotes sobre els músics, les seves apassionades explicacions sobre el perquè de cada peça, les seves bromes i mostres de complicitat que van incloure un sonor “Fuck Trump!”.