Cerca de crítiques

Enquesta

Festa russa al Liceu

9/11/2016 |

 

Programa: Dimitri Hvorostovsky

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

El nom de Dimitri Hvorostovsky va sonar per primer cop, a escala internacional, l’any 1987 quan va aconseguir el primer premi al Concurs de Cant de Toulouse. Però va eclosionar definitivament quan va protagonitzar una de les finals en un concurs de cant més memorables que es recorden. Va ser a Cardiff l’any 1989 i allà es van trobar dos colossos que han dominat el repertori baritonal els 20 anys següents: el mateix Hvorostovsky i, ni més ni menys que Bryn Terfel, que era el favorit en totes les apostes, i no només per la seva condició d’equip local. A la final, Terfel va interpretar un ambiciós monòleg de L’Holandès errant, mentre que Hvorostovsky va vèncer amb una notable versió del Don Carlo verdià. Ja aleshores, Hvorostovsky lluïa no només una veu poderosíssima per volum i extensió, sinó també una seguretat tècnica, una col·locació i projecció del so gairebé insuperables.

Òbviament, a partir d’aquest sonat reconeixement, del qual, per sort, hi ha testimoni visual, la carrera de Hvorostovsky va ser meteòrica i, a través de dos dels grans personatges per a baríton de Txaikovski, el Ieletsky de Dame de Pique i el protagonista d’Eugene Oneguin, el seu nom va començar a aparèixer en els cartells de les cases d’òpera més importants del món. A aquesta projecció internacional fulgurant el va ajudar un físic imponent, de hunk bariton, i un precoç emblanquiment del cabell, que ha esdevingut marca de la casa. Així doncs, aquest noi d’una petita ciutat de Sibèria, va acabar convertint-se en el baríton oficial de la Metropolitan Opera House de Nova York. Tot un honor perquè el MET, al llarg de la seva història, ha contat habitualment en els seus repartiments amb autèntics mites d’aquesta corda. Abans de Hvorostovsky hi havia en Joan Pons, i abans en Sherril Milnes, i abans Cornel McNeil, Leonard Warren o el fenomenal Lawrence Tibett durant els anys d’entre guerres.
Però la vida va colpejar durament Hvorostovsky quan fa dos anys se li va diagnosticar un tumor cerebral. L’univers operístic va quedar consternat, però després d’un tractament a Londres, el baríton rus va reprendre la seva carrera amb un Il Trovatore al MET al costat de la seva compatriota i amiga Anna Netrebko i, a poc a poc, la seva activitat regular que ara, enmig d’una important gira de concerts, l’ha portat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Era necessari aquest preàmbul per entendre els condicionants d’aquest concert tan esperat. Evidentment, la malaltia s’ha fet sentir en el cant actual i la carrera de Hvorostovsky. Per una banda, el timbre ha perdut una mica d’esmalt i a la veu li costa molt més esforç projectar-se, tot i que manté una innegable qualitat. Al seu físic imponent ara li costa més mantenir la igualtat de so en tots els registres. Però per altra banda, la malaltia ha humanitzat el cant (potser massa, com veurem més endavant) i sobretot l’actitud escènica d’un home que, entre els cercles operístics, era conegut per la seva arrogància i manca d’empatia. Però el Hvorostovsky que ens ha visitat ara és tota una altra cosa. És tot somriures i agraïment. L’agraïment d’aquell que ha vist les orelles al llop i ha decidit gaudir de la vida i la carrera.
A diferència d’altres cantants que, en el seu programa, neden i guarden la roba, Hvorostovsky va presentar un repertori d’enorme exigència. Una primera part amb algunes escenes memorables de l’òpera russa, tot i que poc interpretades als nostres teatres. Les fantàstiques escenes d’El dimoni d’Anton Rubinstein, d’Aleko de Rachmaninov o d’El príncep Igor de Borodin es van barrejar amb fragments orquestrals de Glinka, Rimsky i Txaikovski així com amb la més popular ària de les tres cartes de Dame de Pique. En aquesta primera part, sense cap dubte el més interessant del concert, Hvorostovsky va lluir el millor del seu cant actual, malgrat fer-se evident la subtil pèrdua d’esmalt i harmònics del seu timbre i que afrontava alguns papers d’una tessitura massa greu per les seves característiques El seu cant va ser rotund, com sempre, però elegant i prou contingut. Difícilment es poden escoltar avui millors versions d’aquestes obres que les que vam poder gaudir al Liceu, amb els greus rotunds, la dicció intensa, el timbre mòrbid i sempre perfectament col·locat in maschera. Mikhail Tatarnikov, el director musical, va acompanyar amb correcció i certa rutina tot el concert. Va començar bastant bé amb l’obertura de Ruslan i Ludmila però va acabar la primera part amb una pàl·lida polonesa de l’Oneguin que no convidava a grans festes.
Aquesta sobrietat es va començar a trencar al començament d’una segona part dedicada a l’òpera italiana, amb l’excepció final de l’ària del Toreador de Carmen de Bizet. Efectivament, Resta inmobile del Guiglielmo Tell rossinià, va ser interpretada amb un alt grau de patetisme, indiscutiblement fora d’estil. A partir d’aquí, dues de les grans escenes per a baríton de Giuseppe Verdi: la invectiva Cortiggianni, vil razza de Rigoletto i la gran escena de la mort de Posa del Don Carlo, la mateixa escena amb la qual fa gairebé 30 anys va vèncer a Cardiff. Sempre he pensat que a Hvorostovsky li encaixa més el repertori verdià per la qualitat i les qualitats del seu instrument vocal que no pas per afinitat estilística. En les dues peces verdianes es va percebre una fatiga vocal que el cantant va contrarestar amb efectes expressius de gust dubtós però que van trobar gran rebuda en l’ambient festiu que es respirava al teatre a aquelles alçades. I és que la colònia russa a Barcelona en pes va assistir al concert, i ho va fer amb la clara voluntat de tributar homenatge a un cantant que, això si, ho va donar tot i més. Per acabar, una innecessària i caòtica ària del Toreador de Carmen va encendre els ànims i les ovacions que van derivar en uns Ulls negres, la típica cançó popular russa, dita amb indissimulada passió i que va culminar un concert singular.

 

Antoni Colomer
Núvol